Del fregall o de l'escombra?

A casa, tot sovint hi ha converses que, si les sentís algú altre, potser pensaria que són interessantíssimes: com carai es deu escriure un mot que sona xeliàndria? L’última tesi doctoral que vam corregir tenia 2.603 notes a peu de pàgina o n’hem fet un mite i només en tenia 2.602? Els tots i totes de totis són carallots o torracollons? Què deu voler dir “un sol presseguer”? Avui courem patates, trumfes o creïlles? Si l’article 2.1 de la Constitució andorrana diu que “la llengua oficial de l’Estat és el català”, per què es permet que hi hagi empreses que, en les seves ofertes de feina, exigeixen el castellà, el català i el francès, però per a les quals el català només és valorable? Per què plantem narcissus jonquilla, si ens hem carregat la majoria de narcissus poeticus? Visca aquest Barça o ens fem del Madrid, o, el que és pitjor, de l’Espanyol? Si a la frontera hi ha dos carrils, per què només n’obren un i ens fan fer cues quilomètriques? Què va ser primer, l’andorrà de bragueta o l’andorrà de conveniència? Si venem com a atractiu turístic la neu i el món de l’esquí, per què aplanem les muntanyes? Nosaltres som patxecs, porronxos o xarnegos? Algú creu que amb els gratacels d’Escaldes tocarem el cel de les oques? Hem de tornar a resar el rosari com ens adoctrina el bisbe de la Seu o hem de dir al Copríncep episcopal que no ens toqui més els rosaris? Nevarà al cony de la Felissa? Avui és la Mare de Déu del Roser o fem com els d’Ordino, que sempre fan coses i fan el roser quan no hi ha roses?

Amb tot, qui es pensés que són interessantíssimes s’equivocaria. La majoria de vegades, enmig de la conversa (o de la discussió, tot depèn del to, de la vehemència del discurs o de la facúndia i la retòrica de cadascú), ens interromp un clàxon, una rialla, una trucada, un rot, un pet o una pobra mosca mig maula mig morta que no ha trobat cap altre entreteniment que interrompre’ns i tocar-nos allò que no sona. Aleshores, la conversa queda tallada, parada, penjada com una mulassa arran de muntanya, com un núvol entre cel i terra. Els qui manteníem la conversa ens mirem i ens preguntem: “De què parlàvem? Del fregall o de l’escombra?” I mai fem net. En realitat, res tenia gens d’importància.