Un debat velat

No ho tinc gens clar. Fins aquí la meva opinió sobre el vel.

Perquè el vel, d’entrada, és un marcador que indica la pertinença a una religió entesa com a cultura. Com altres símbols religiosos. Com tants estils de roba i complements que identifiquen tribus urbanes i generacionals. Com les marques de roba que tan clarament identifiquen classes socials. Què fem? Prohibir-los tots? Pot tenir el seu punt. O potser millor apostar per uniformes creats de manera participativa pels alumnes.

El vel, però, també és un marcador ideològic, perquè les religions també són ideologies. I aquí la cosa ja es fa més relliscosa. Perquè hi haurà ideologies que no voldrem que s’ostentin en centres educatius (creus gammades) i d’altres que, en canvi, ens generaran simpaties (arcs de Sant Martí). En qualsevol cas, però, em semblaria estrany prohibir pins o samarretes amb eslògans liberals o socialdemòcrates.

Es tracta, però, d’un símbol d’opressió sobre les dones. Força d’acord, tirant a molt. El cas, però, és que tota la pressió estètica, tota la sexualització dels cossos a què es veuen sotmeses les nostres adolescents i tots els conillets de Playboy també és opressió, i no semblem estar fent-ne una batalla. I si no hi veiem una equivalència és que potser tenim tan interioritzada aquesta opressió com suposem que la tenen les oprimides a qui ara pretenem salvar.

El que ho fa tot més preocupant, però, és que el vel el porten nenes que no han pogut triar per si mateixes, un cop ja són adultes, quina relació volen amb la religió. Molt d’acord amb aquest punt, també. El que passa és que tenim 2.000 alumnes en escoles religioses. I molts nens que fan catequesi fora de l’escola.

És una qüestió de neutralitat de l’espai públic, també s’argüeix. I aquí ja hi estic menys d’acord. I no hi insistiré gaire. Deixeu-me dir, tan sols, que em va semblar divertit que el mateix dia que prohibíem símbols religiosos a les escoles que fan vacances per Pasqua, els banders celebraven la jornada del seu sant patró.

Què fem, doncs? No ho sé, ja us ho he dit. O sí, una cosa sí que crec saber. Que regular qüestions complexes i que ens defineixen com a societat de manera ràpida, en calent, com a reacció a un cas particular, des de l’executiu i sense un mínim debat públic, no sembla ser una bona idea.