Quiasme

La mare, havent sopat, s’asseia davant la tele mentre feia mitja o llegia. Només parava atenció quan sentia algú que deia coses com ara: “El repte rau a esbrinar la influència del gir afectiu feminista en la semiòtica.” Aleshores ho deixava tot per escoltar, i deia seriosa i en veu alta: “Deu dir coses molt importants, perquè no l’entenc de res.”

Perquè d’explicar-se com un llibre a fer-ho com un llibre sense fulls només hi ha un tel. Fa una estona m’han preguntat què vol dir el quiasme de la meva Quiasme Text i havia d’optar entre dir-los que és allò d’“els homes passen, roman la terra” de Verdaguer o del “visc sense viure en mi” de Santa Teresa, amb un resum didàctic sense gens de gravetat, o recomanar-los un epítom amb molta prosopopeia. I és que tot sovint ens compliquem la vida, segurament creguts que ens prendran per més intel·ligents (com feia ma mare) o desitjosos que ho facin. Des de situacions diverses, en parlàvem dies enrere amb en Roura i amb la Judit. Dinant a la Massana, a en Roura li va fer gràcia que jo afirmés que, per parlar d’Andorra, s’ha de recórrer a la paraula especificitat, mot que usem tots els qui vivim aquí, però que cap de nosaltres sap què significa. Dies després, ja tornat a la Bisbal, afirmava que encara no entenia què volia dir i aleshores li vaig recomanar que ho deixés córrer i pensés en la impudicícia, jurant-li i perjurant-li que, encara que ho semblés, no era cap renec ni cap insult. La Judit estava amoïnada per l’ús excessiu del verb realitzar com a sinònim de fer quan en realitat no són sinònims i, en un moment, van sortir dos exemples ben galdosos d’aquest abús: “Es van realitzar un PCR” i “El nen es va realitzar les seves necessitats a sobre”. Déu-n’hi-doret o que Al·là ens agafi confessats! Amb tot, no vam pensar que el mateix passa amb produir, el verb més usat i que no fa que els crítics literaris menystinguin Pla, que el fica fins a la sopa.

Però sempre hi ha qui usa paraules sense significat i ens du a realitats màgiques. “Tot just ell s’entreplomava, una cosa com un ulucordi els encrestallava, els extrajuxtava i paramovia, de sobte era el clinó [...] la panteixbufegant embocapluja de l’orgumi [...] Evohè!” Però no tots som Cortázar.