Diumenge

Si, des del dia que li van donar el nom, el diumenge és el dia del Senyor, des que soc a Andorra que, per a mi, és un dia com qualsevol altre: com el dia de la Lluna, com el de Mart, com el de Mercuri, com el de Júpiter, com el de Venus o com el del sàbat. Amb tot, ara estic passant una temporada en què trobo que els festius són d’un avorriment indicible.

Diumenge passat, per exemple, em vaig llevar a tres quarts i cinc de quinze i, si em permeteu que us estalviï l’hora de vàters i esmorzars, vaig dedicar el que quedava abans de misses dites per llegir el Diari: un home mor d’un accident al Comapedrosa (l’Andorra de muntanya) i una noia ha quedat ferida en un accident de moto (l’Andorra de l’asfalt), la fira de bestiar (aquella Andorra que es perd) i el Drive Dressing i l’Andorra Shopping Festival (aquesta Andorra cada cop més anglicitzada), Festival de Pallasses i Festival de Titelles (l’Andorra de sempre) i, per acabar-ho d’adobar, m’hi vaig trobar l’amo fotent-se un plat de fesoles i vaig témer que la tarda a casa podia ser com la setmana passada al país: d’un pet que s’ha fet més famós que qualsevol veixina a un terratrèmol que va fer pensar a alguns que tot faria un pet com un aglà. Total, que vaig decidir fer bullida per sopar i compensar les seques: vaig pelar patata, ceba, pastanaga i mongeta tendra i au, al foc a fer la xup-xup. Però per dinar vaig cuinar bacallà amb tomata (amb pebrot i tomata, no: soc del ram d’en Shin Chan i a mi no m’agrada el pebrot) i em va sortir per llepar-se’n els llambrots.

I havent dinat, nones, que s’ha d’aprofitar per fer un son. En llevar-me, entre badall i badall (badall no ment: o mandra o son o avorriment), vaig aprofitar per fer veure que soc poeta i fer un poema per a una juguesca i per fer veure que soc columnista i escriure aquest bitllet per al Diari. I després vaig descansar, vaig pelar un préssec i me’l vaig anar menjant a poc a poquet per assaborir-lo (em vaig beure un whisky, però no ho puc dir perquè la Rosa, la doctora, em vigila) i, quan em vaig relaxar (uf, quins nervis!) ja era hora de sopar (secret: em vaig mirar la bullida i em vaig fotre un entrepà de fuet amb una cerveseta). I a dormir. De l’endemà, us en parlaré un altre dia.