La meva llamborda

A tots ens agrada que les llambordes del carrer de casa estiguin bé. Que siguin boniques, que siguin totes iguals, que no estiguin malmeses, que no en manqui cap, que no facin vell. Que siguin perfectes, tu, sobretot si les del carrer d’una mica més enllà ho són. Ara fa dies que les xarxes socials han esdevingut una eina perfecta per denunciar, en públic i en directe, davant del Govern o el poder local de torn, quan això no és així. Ei! Que falta una llamborda! I ja fa dues setmanes. Ei! Que n’hi ha tres d’esquerdades. A veure si feu alguna cosa. Ei! Que la jardinera està malmesa. Quina vergonya! Durant un temps, ens pensàvem que una eina com aquesta (via directa i instantània amb els poders públics, amb fotografia i geolocalització) seria la rampa definitiva cap al govern obert i la participació ciutadana. Ara que ja ho tenim, el balanç és força més galdós. Per discutir i construir amb relació a allò important i que ens afecta a tots, ni els ciutadans ens hi acabem de posar ni els governs es mostren receptius. En canvi, perquè ens arreglin la llamborda del nostre carrer ens hi posem com si ens hi anés la vida i els poders responsables reaccionen amb una diligència inqüestionable. I no tinc gaire clar que això últim sigui bo. Per a la salut de la democràcia no m’ho sembla, en tot cas. Obrir els poders públics a la ciutadania pot estar molt bé sempre que s’obri a la ciutadania com a col·lectiu, sempre que les veus dels que hi participin ho facin de forma quasi anònima, fonent-se les unes amb les altres en un magma divers però col·lectiu. Si, en canvi, la participació es basa en canals individuals estem potenciant les actituds nimby (no em posis equipaments públics necessaris però potencialment molestos prop de casa meva) i els “qué hay de lo mío?”, estem afegint a la llista dels que resolen les coses picant a la porta dels ministres, dels caps o dels cònsols, els que més seguidors tinguin i els que més mala llet gastin. I no tan sols això. La principal dificultat de governar consisteix a tenir visió global, a saber ponderar problemes i a dir-me que en un món de recursos finits la meva llamborda no és prioritària. Dir sí a totes les queixes i a totes les llambordes no és escoltar més la ciutadania, és, simplement, no governar.