Metacel·les

Cada cop que surt el CEO d’algun dels GAFA (Google, Amazon, Facebook i Apple) a fer un dels seus happennings, acostumem a mirar-nos la cosa com si es presentés un producte nou quan allò a què estem assistint és a l’avantsala o a la confirmació d’un canvi cultural. Dijous va ser el torn de Meta (de metavers), l’última pretensió de Marck Zuckerberg: que bona part de la nostra vida social passi dins (i aquí l’adverbi és important) de la seva bombolla. Per acabar-ho de reblar, el logo de Meta és un símbol d’infinit, un bucle sense fi, una fita (en parlàvem fa poc per aquí) font de malestar i d’anomia. Tot i no ser gens tecnòfob, la meva reacció, dijous, va ser epidèrmica: ben lluny. I va activar uns deures pendents: fugir el més lluny possible de les urpes d’aquest oligopoli oligocràtic. M’hi poso pessimista. Més enllà del que m’imposen els meus llocs de treball (un Office 365 per aquí, una GSuite per allà...), però, a l’àmbit personal déu n’hi do les escletxes possibles. Amb una mica de Linux, un pessic de Protonmail i de Firefox i un rajolinet de Signal i de Turtl i renunciant a instagrams (quina mandra!) i a amazons (que pràctic però que nociu!), es pot albirar una neteja quasi absoluta: la vida sense els GAFA és menys pràctica, sí, és més cara, també, però no és cap drama, és perfectament assumible. Queden tan sols dos obstacles. El primer d’ells és realment feixuc: el sistema operatiu del mòbil. Fora d’IOS i d’Android fa molt de fred. És factible? Perfectament. Però aquí els peatges de pèrdua de practicitat són realment cars. El segon escull, en canvi, és directament insalvable: no podem viure sense WhatsApp. Clar que podem, igual que podem marxar a viure sols al mig del bosc. El preu, però, és el mateix, l’ostracisme. Perquè a WhatsApp hi ha el xat de la família extensa. Perquè aquella reserva només es pot fer per WhatsApp. Perquè a les activitats de la canalla les coses les avisen per WhatsApp. A més, l’alternativa a no ser-hi no és ser-hi i prou. Sent-hi, alimentem (gratis) la bèstia, contribuïm a fer-la imprescindible, contribuïm a fer que ser-hi fora sigui una quimera. Vaja, el mateix que fem els individus amb la societat. Ben mirat, el metavers de Facebook no és una fita, és el nostre dia a dia: no cal cap interfície virtual per certificar-ho.