La Constitució com a resposta (i III)

La resposta arribà. En el moment oportú, quan el temps juga un paper decisiu i se n’aprofiten les circumstàncies canviants. La filosofia grega d’aquest temps en deia kairós –i no cronos–, el moment indicat, el context adequat i l’ocasió possible per realitzar una acció. Nemesi Marqués, ja al final del llibre, el descriu així: “El conjunt de factors de tot ordre, positius o negatius, que concorren en l’Andorra de les darreres dècades del segle XX, la conscienciació de la seva societat civil i dels seus òrgans representatius en el context de la cultura política de l’entorn europeu i la sensibilitat i la magnanimitat de dos grans Coprínceps són els components predeterminants de la conjuntura que impulsà l’obertura del procés d’una renovació en profunditat de les institucions del Principat, inspirada en els models del constitucionalisme modern, mantenint a l’ensems elements específics de la seva tradició multisecular.”

Cal llegir el llibre. No són temps, els nostres, propicis per a la lectura. A Occident vivim un canvi generacional molt profund en la interpretació de la persona, del món i de la història. Va desapareixent la voluntat d’ordenar el món amb la finalitat de comprendre’l i va perdent valor el recurs a les fonts documentals, acudir als documents per saber amb seguretat què ha passat. Sempre he cregut i defensat que sense arxius no hi ha memòria. La història es fa amb fonts i documents i si no n’hi ha, no hi ha història. Som i estem, a tot el món, dins d’una onada memorialista –“l’emoció històrica i la creença personal”– que, en relació amb les identitats col·lectives, busca solament cohesionar els propis i encarar-se als adversaris. “Reconciliació de les memòries”, postula i reclama Macron. Mai, des dels grecs, l’ús polític del passat fou un procés de recerca de la veritat.

Podem dir que tot llibre, com el de Nemesi Marqués, que invita a pensar-nos i ajuda a explicar-nos col·lectivament, és finalment de qui el llegeix. El lector veurà també “com és el passat el que parla, ja que l’historiador no té boca”, com defensava Leopold von Ranke.

Als pobles mai no els ha estat fàcil anticipar el futur. Per això les Constitucions no són un punt de partida, sinó d’arribada.