Foc i lloc
Èdip: un error judicial
Els escriptors prolífics són la benedicció del columnista ocasional, que mai els podrà agrair degudament la col·laboració desinteressada. Amb la regularitat d’un metrònom, publiquen un nou llibre, que il·lustra, cada vegada més, el seu talent. Així, no he dubtat, en diferents ocasions en el passat, glosar la producció del professor de literatura de la universitat París 8, i també psicoanalista, Pierre Bayard.
Temps enrere, va encetar un cicle, que ell mateix defineix com a crítica policíaca. Aquest mes de novembre dona a conèixer el cinquè opus d’aquesta sèrie. En els precedents, posava en dubte la solució proporcionada per alguns novel·listes, en unes obres força conegudes i famoses de la literatura negra. Havia demostrat, entre altres, que el culpable designat per Sherlock Holmes en El gos dels Baskerville o encara per Agatha Christie en Els deu petits negres en realitat no ho era. Bayard, després d’un estudi aprofundit d’aquests relats, arribava a la conclusió que el real responsable de la malifeta era un altre personatge de l’obra, que un lector atent podia i havia de descobrir.
Ara, amb un gran inconsciència, ha decidit fer un pas més enllà i confrontar-se amb un dels pilars de la literatura i amb una afirmació repetida ad nauseam des de l’Antiguitat, i encara més reiterada des que Freud ha obert la via a la psicoanàlisi. Així, en el seu últim assaig, es dedica a evidenciar que Èdip no era el culpable, i doncs que no va matar el seu pare. Torna a fer l’enquesta en relació amb aquest suposat parricidi i acaba revelant la identitat de l’autor, que evidentment no denunciaré en aquesta columna. La seva conclusió és unívoca, en el sentit de posar en relleu que la nostra cultura comuna es fonamenta, per tant, en un greu error judicial. Un dels primers d’entre ells però segurament no l’últim. Tot plegat, una lectura enriquidora i divertida de l’obra de Sòfocles. I no tinc cap dubte que un dels meus veïns de columna, del qual l’erudició no pot ser posada en entredit, gaudirà força d’aquesta anàlisi, tot i que imagino que es referirà al text original, per comprovar que les afirmacions –i no elucubracions– del professor Bayard no són esbiaixades.