Records

Recordo a l’estiu sortir sols a jugar darrere unes cases prop del riu Blanc, just on s’acabava el poble i començava el bosc de ribera, abans del bosc de pins. Tardes i tardes infinites gaudint amb els amics, inventant aventures entre arbres, camins, prats i rierols. Corrent i saltant per dins la muntanya, construint cabanes.

Recordo jugar a cuit i amagar pel poblet d’Encamp, amagant-nos entre les entrades, o en alguna cort oberta. Especialment divertit era jugar al Tremat, on els carrers estrets i laberíntics garantien hores de recerca al pobre que li toqués parar. Recordo l’emoció de baixar pel riu des de les Bons fins a Prada de Moles saltant les pedres relliscoses i arribar després a casa amb una sabata seca i l’altra ben xopa.

O també resseguir el camí de les Bons i pujar més amunt de la Torre dels moros per tenir la sensació de deixar enrere tota civilització. Aleshores, allà ben alt, passar hores dalt del bony del Montalarí, al qual la nostra imaginació li feia dir el volcà.

Durant els mesos de vacances d’estiu, recordo el despertar de papallones a l’estómac al parlar amb alguna turista de la meva edat que s’allotjava en un dels tres càmpings que hi havia al centre d’Encamp. Primers cops a la porta d’una preadolescència a punt de caure.

I a l’hivern, després de cada gran nevada, recordo sortir de casa amb els meus germans ben abrigats amb capes i més capes de roba de llana a més de l’abric i la bufanda. Gairebé coberts pels grans gruixos de neu fresca que queien llavors, fèiem enormes ninots de neu o ens llançàvem amb trineu pels nombrosos pendents d’un d’Encamp encara abundós de prats i pastures. L’estona de joc a la neu? La que aguantessin els nostres dits, nassos i orelles. Després la mare decorava tots els radiadors calents de casa amb guants, mitjons o gorros xops i gairebé congelats. Recordo recuperar la calor amb roba seca.

Tenia nou o deu anys. Impensable que els nens d’avui visquin les mateixes experiències. Som d’una altra època.