Dietaris i diaris

El protagonista ens demostra que totes les vides poden ser extraordinàries

Qui no voldria trobar un dietari inèdit? Des del temps de Cervantes i el suposat manuscrit de Cide Hamete Benengeli on es relataven les extraordinàries gestes d’un tal Quixot, qui no ha esperat trobar algun cop una història inacabada, un dietari d’aventures, les cartes personals d’algú interessant o el seu diari íntim, que no és altra cosa que les cartes que hom prova d’enviar-se a si mateix?

Partint d’aquest punt, Albert Villaró desenvolupa la trepidant, emocionant, fantàstica i també divertida La Companyia nòrdica, recomanadíssima novel·la d’aventures ambientada en la guerra carlina, que acaba de rebre el premi a la millor obra original en català publicada el 2021 del Festival 42 de Gèneres Fantàstics de Barcelona, certamen i festival, dit sigui de passada, destinat a consolidar-se com a referència clau de qualitat i que ha escollit una obra que passa en territoris propers i que, com totes les bones novel·les, no es limita a repetir patrons sabuts d’un gènere sinó que hibrida recursos de tots els estils disponibles i així amplia el ventall de la lectura, eixamplant elàsticament horitzons lectors, tal com s’estira aquesta frase que el lector casual del Diari del diumenge desitjaria que acabés abans d’arribar a un punt i a part.

Si l’obra de Villaró es desencadena a partir del dietari del soldat prussià Ulrich Von Wilamovitz, el llibre d’Albert Forns Abans de les cinc som a casa (Edicions 62), premi Sant Joan 2020, sorgeix d’un punt diametralment oposat perquè parteix dels diaris (13 llibretes) que l’autor troba al mercat de Sant Antoni i en què l’Hilari, un barceloní anònim, detalla el seu dia a dia durant quinze anys: anys de rutines, de comptar les despeses, els menús dels dinars, les sortides del diumenge, les pel·lícules vistes al cine i l’hora de tornada a casa que dona títol al llibre, un personatge (una persona, perdó) gris, gairebé gasiu, en les notes del qual no es veu gairebé cap emoció, però la construcció del personatge i la reconstrucció de la persona fan que una espurna d’ironia, d’humanitat i d’amor atrapin el lector, que sent la complicitat i la comprensió cap a un protagonista que ens demostra que totes les vides poden ser extraordinàries, per mínimes i insignificants que semblin. I ara sí, punt final.