'Morts, qui us ha mort?'

Una gran pregunta, aquesta de l’Iñaki Rubio en la seva crònica. I en plural, audaç, eficaç, valenta, en excedir el grau usual que Fiter i Rossell, en el Manual Digest, descriu per als crims i “delictes graves o atroces... farà per lo porter se descubra lo cadàver, se cride per tres vegades en la forma estilada...” Sens dubte, preguntar pels morts, en plural, ultrapassa el nivell ordinari. A Andorra tothom sap i coneix el sentit de la pregunta, en singular, en boca de la justícia. L’Iñaki la fa en plural. Pregunta per una primera mort i, també, per una altra. Per dos morts, per tant. L’Anton i el Pere Areny, germanastres de Cal Gastó de la Costa. Tots sabem, a Andorra, del crim i de l’execució de la l’última condemna a mort l’any 1943. Un moment infaust, d’un impacte ingent, en una comunitat de poc més de 5.000 habitants que, en uns anys terribles, interioritzaren un estès sentiment de culpa. Una ferida profunda i somorta dins d’un silenci sostingut fins que se n’han fet icòniques les seves fotografies i la seva literatura. Escriure Set lletanies de mort al Toni Morell li va servir encara, personalment i col·lectiva, per desviar, per fugir, per escapar del record. La crònica i el relat de l’Iñaki Rubio, en canvi, intenta tancar la porta i els porticons que fa 78 anys que colpegen cada vegada que els mou el vent de la memòria.

Ara que anem “més enllà”, al Meta, com diu Zuckerberg, l’obra de l’Iñaki és una metanovel·la, on conflueixen, no el món físic i el digital –no és encara un metavers–, sinó fonts documentals i orals, història i ficció, una nova creació del relat, un original espai literari on narrador, autor i lector també interactuen en l’estratègia narrativa i es fan preguntes, moltes, sobre aquestes dues morts. L’Iñaki ens fa entrar en una polifonia, en una crònica immersiva on vol que reconeguem els errors, culpes i encerts de tots els actors, per així finalment fer-los nostres. Morts, qui us ha mort? és un escrit de catarsi, de redempció col·lectiva i, per fi i en concret, de Cal Gastó de la Costa. Una espora alhora d’assaig i de novel·la. Un relat treballat i raonat, podat com un bonsai. Alhora un compromís valent, un manifest sincer i ben escrit. Llegiu-lo.