Una esperança infinita

A l’estació, la rebien els seus ulls immensos des de darrere la finestreta del conductor d’un cotxe nou. Després li va ensenyar els seus paisatges, els seus racons, casa seva, perquè no havia passejat mai les seves carreteres, els seus carrers, les seves muntanyes, ni coneixia les seves olors ni les seves gents ni els seus parlars...

Abans de dinar, es van asseure al bar a fer-la petar. Van demanar una Voll-Damm i un vermut blanc amb unes gotes de ginebra i un punt de granadina i van començar a esgranar records: les amenaces que no els han pogut bombardejar ni el sentiment ni els pensaments, les eleccions municipals del 25 de maig de 2003 que tots dos van guanyar, les paraules màgiques que podien comprar a crèdit en un caixer automàtic imaginari (griu, escalipatxo, flum, alimara, gargot...), sant Fèlix i Vilafranca, la Santa Creu i Figueres, un esmorzar de panellets i mistela, un vermut de cafè amb llet i escopinyes, el refotut torracollons i la dona dels ulls tristos i la rialla alegre, un plor a Mojácar i una rialla a Àvila, els dies per emmarcar i les nits plenes de llàgrimes, els temporals de llevant i les tramuntanades (i aquella llevantada de bon matí!), els cubates compartits a mitja nit i a quilòmetres de distància, coques de Sant Joan i copes de cava compartides amb el teclat i l’ordinador, la tramuntana justa de Fages de Climent, ell és per mi i jo per ell a la vida de la Piaf, l’ansietat d’en Nat King Cole, la promesa de Pere Quart (no moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré), el gust d’una a la boca de l’altre de Los Panchos, si poguessin fer com Foix i acordar Raó i Follia, el viure sense viure en ells com santa Teresa, aquell aire de metec que els cantava Moustaki, l’Espinàs al bar Pastís amb l’oca d’en Roca, Melibea i els braços de Calixto a Salamanca, en Chopin i la Sand a Valldemossa, cantant sota la pluja a París sense en Gene Kelly...

Tot plegat ha estat un instant, una hora, un matí, un dia, un mes, un any, una vida... Just aquell dolç pensar que demà serà un altre dia i que tots aquests que ens amenacen amb la por pel demà, amb la fi del món imminent, amb l’ara sí que ja cal que us arrapeu, no ens guanyaran la partida. Per sobre d’ells, l’amor, la vida, una esperança infinita.