Límits

En algun moment haurem de deixar-ho estar. A aquestes alçades, el debat entre els defensors de vacunar-nos com la millor estratègia possible per protegir-nos i per no haver-nos d’aturar i aquells que han decidit no vacunar-se tot i poder fer-ho, simplement deixa de tenir sentit. No hi haurà més canvis de bàndol o, més ben dit, d’haver-n’hi, no seran després de cap exercici d’argumentació. S’ha acabat. A casa nostra, com a tots els països afortunats (i egoistes) que han tingut la sort de poder triar, tothom ja ha pogut fer-ho. I les evidències són irrefutables. Sí, gràcies al fet que la major part ens hem vacunat, hem estalviat moltes morts, hem evitat el col·lapse sanitari (més morts estalviades), hem evitat mesures socials restrictives (reduint també el malestar per aquesta banda) i hem minimitzat l’aturada econòmica (reduint el nombre de situacions insostenibles –que tot i així continuen sent moltes– i també, novament, el de més morts). Sí, els que estan patint els pitjors efectes de la malaltia són ara mateix els no vacunats (i també, en molt menor grau, els pocs que han tingut la mala sort de caure del costat del marge d’inefectivitat d’una prevenció que és la millor eina que tenim però que no és infal·lible). I sí, les farmacèutiques s’han forrat un cop més, també ho sabem això, que una cosa no treu l’altra i no som imbècils. I no, els efectes secundaris no han fet acte de presència. Resumim-ho: tenim raó. Cada judici independent de la realitat ens la dona sense cap mena de vacil·lació. I d’acord, portem aquesta raó fins als límits pràctics que considerem més oportuns. Implantem el passaport Covid a l’oci. Estirem-ne l’ús fins a arribar a parcel·les molt menys optatives de les nostres vides: requerim-lo al transport públic, exigim-lo per poder entrar a la feina o a l’escola. Passem, fins i tot, l’última de les fronteres –no ho tinc gens clar, però em sembla debatible–: fem la vacunació obligatòria. Quan arribem aquí, però, en algun moment haurem de deixar-ho estar. Podem tenir la raó. Podem fins i tot imposar-la (en democràcia ho fem tot sovint). Però no hauríem de voler controlar allò que pensen els altres. No hauríem d’aspirar ni al consens ni a la unanimitat. Ras i curt, perquè l’aspiració al consens ens transforma en totalitaris.