Diari de solituds

Avui ha trobat una nota que no recordava haver escrit a l’app del mòbil

Mai ha escrit un diari. No ha tingut la constància i ni la disciplina suficients i necessàries per inventariar les rutines del dia a dia. Ha escrit sempre, això sí. Ha escrit molt. Però mai un diari. Els millors moments de la vida els ha viscut escrivint. Escriure (i sobretot llegir) també l’han salvat dels pitjors escenaris interiors, dels paisatges de solitud i desesperança. És aleshores quan, puntualment, ha necessitat escriure notes, reflexions, esperances esquinçades. La solitud i la desesperança es congrien al celatge fosc del pensament, senyoregen entre emocions i esdevenen paraules que es lliguen i construeixen frases que en el seu silenci taciturn semblen tenir sentit. I aleshores les ha escrit. Sabent-se sol, objectiva el pensament com a fals consol. Ho ha fet sempre que la vida l’ha posat cara amunt i li ha plantat davant una muntanya, un desert, un erm ventós. Ho ha fet des que era jove. Quan la vida mossega, es defensa com pot i s’hi torna amb la llança del boli. És l’única solució. L’últim refugi. “En el centro del texto está la lepra. Estoy bien, escribo mucho. Te quiero mucho”, va escriure Bolaño al meravellós poema “Tardes de Barcelona”. I això ha fet ell. Escriure. Escriure molt. També ha escrit cartes, adreçades a amics que l’han fallat o a amors impossibles, cartes que escrivia sabent que no enviaria mai als seus destinataris sinó que només serien llegides per ell mateix, de manera que, a la pràctica, es convertien en una mena de diari. Convençut que la solitud íntima és inevitable, ha descobert que l’amor és escollir amb qui compartir la solitud. Necessita il·lusionar-se malgrat que sap que tard o d’hora arriben els desenganys. I aleshores escriu: en llibretes, en paperots, a l’ordinador. Juntes, aquestes notes disperses serien un diari de solituds. I avui, quan se suposa que tot li va bé i està en el millor moment de la vida, ha trobat una nota que no recordava haver escrit a l’aplicació del mòbil. Només uns mesos enrere la distímia i la desesperança l’arraconaven, l’autoexigència el posava contra les cordes. A l’instant es reconeix al mirall del text. Sap que va escriure des de la solitud i el dolor. Com gairebé sempre. En el centro del texto está la lepra. Estoy bien (si) escribo mucho.