Éssers patint

No patir no està ben vist. Quan hi penso, em venen al cap les primeres lliçons d’Economia, encara al Lycée, quan em parlaven de toyotisme i de com de mal vist estava en aquell sistema paternalista esgotar totes les vacances o no quedar-te a la feina una estona més. En el nostre cas, la nostra exhibició de patiment no està lligada amb el deure o amb el pare-Estat o el pare-empresa, és exhibició i prou i, per tant, lligada amb l’ego i amb poca cosa més. El cas és que si no volem desentonar, tots hem d’anar de cul, anar a tope, no arribar mai enlloc o estar fatal. No negaré pas les condicions objectives que fan que certament el nostre món sigui inabastable i que tot pressioni perquè ens marquin i ens marquem reptes inassolibles des de la seva definició en una bona part dels àmbits de les nostres vides. No negaré pas les conseqüències per a la salut mental i per a la cohesió social d’aquesta manera de funcionar. Però sí que hi ha un punt d’exhibició en tot plegat. Una marca de classe, dirien alguns. Una marca d’estatus, matisarien uns altres. Una cosa que ens iguala (“Què? A tope, no? Jo igual...”) i una cosa que ens legitima. I d’això és del que de fet venia a parlar avui (nota mental: reduir la mida de les introduccions el 2022). Als qui ens van bé les coses necessitem sempre un relat que ens tranquil·litzi la consciència i que sobretot no ens faci percebre’ns com uns privilegiats. Així, tot i que els sistemes educatius funcionin com una eina de selecció dels ja seleccionats, ens encanta creure’ns que és mèrit nostre, ja sigui perquè vam treballar de valent o perquè tenim un toc de talent. Al discurs antifeminista li passa tres quarts del mateix: “Els homes tampoc no ho tenim gens fàcil”; “les vostres penes no us són exclusives”. I si ens mirem la nostra relació amb el patiment, la lògica torna a ser la mateixa: no podem acceptar viure en un món on siguin els altres qui pateixen; no podem deixar el monopoli del patiment als qui pateixen. I els el prenem. I ens l’apropiem. I rondinem tot el dia, i que injust tot, i que de cul que anem, i quina marató més dura, i que esgotadora aquesta ultra i que malament tot i com m’afecta, que quedi ben clar, no fos cas que em vegin com el privilegiat que soc, no fos cas que el focus il·lumini per un dia els qui més pateixen.