Projectes o disbarats?

Durant el pont de la Puríssima, la gran afluència turística ha posat en evidència els límits d’un model econòmic basat en un turisme de masses de marcada estacionalitat. L’estalvi de les famílies, la situació sanitària internacional, les ànsies d’esquiar derivades de les restriccions i les bones condicions de les pistes, han fet d’Andorra un destí de proximitat atractiu. Si fem una ullada a les xifres, tindrem una idea dels impactes de l’afluència sobre el territori. Destaquen l’ocupació hotelera superior al 90%, els més de 65.000 esquiadors de Grandvalira, amb el millor pont de la Puríssima de la història, o els més de 18.000 de Vallnord. La contrapartida ha estat marcada pels col·lapses circulatoris derivats dels 84.000 vehicles entrats, dos terços dels quals per la frontera espanyola; a la xarxa saturada cal afegir les nevades, el tancament de l’accés a França i la insuficiència de places d’aparcament; tot plegat ha repercutit sobre el transport públic i la restauració, que s’han vist desbordats per la situació.

La ciutadania, que també ha sofert el col·lapse, ha manifestat la seva indignació a les xarxes i ha fet propostes de sentit comú, com suprimir l’activitat escolar i de la construcció, facilitar el teletreball i limitar la circulació de camions; sense grans inversions ni malmetre l’espai públic, els dies de màxima afluència esdevindrien més tolerables. La saturació de la xarxa viària ha servit, un cop més, per justificar la proposta de noves infraestructures orientades a portar encara més turisme.

La solució no passa per projectes de transport col·lectiu com un telefèric de l’aeroport de la Seu d’Urgell a Sant Julià de Lòria, d’aquí fins a Escaldes-Engordany amb tramvia i dos telefèrics més per comunicar amb les parròquies altes, amb un cost de 381 milions i un dèficit de sis milions anuals. Un mitjà de transport sobredimensionat per la població local, orientat a absorbir més afluència turística, no és exemple de bona gestió; el país no té una massa crítica suficient per justificar aquest mitjà, més adequat a territoris amb teixits urbans compactes. Tot plegat convida a reflexionar sobre el model turístic que volem i a fer una planificació amb criteris de sostenibilitat que garanteixi la qualitat de vida per als residents.