'Èdip Rei'

Deu fer un mes, un veí d’aquesta columna, el bon amic Jean Michel Rascagneres, titulava el seu escrit Èdip: un error judicial. Ep! Alto! Vaig llegir la columna i remetia al professor de literatura i psicoanalista Pierre Bayard, mentor de Jean Michel. No he llegit res d’aquest profe, però ja he demanat als Reis que em duguin dues obres seves: Com parlar dels llibres que no hem llegit i, com no, aquest Oedipe n’est pas coupable, dins la col·lecció on Bayard agafa el paper de detectiu policial per així fer veure la feblesa i la fragilitat de les versions oficials de grans obres de la literatura universal, en un interessant joc intel·lectual.

I què ha passat? Mentrestant he anat a una font. He llegit Èdip Rei, de Sòfocles, traduït per Carles Riba a la Bernat Metge. Ara ho he fet analitzant si Èdip mata son pare, una de les versions del mite i una llegenda d’impacte universal, com si fos un actual true crime. És a dir, llegir Sòfocles com si fos Truman Capote... No he pogut. La tragèdia sobrevola l’atracció innata de l’ésser humà davant del crim, tot i la fascinació del mal. La lectura del mite d’Èdip, rei de la ciutat empestada de Tebes, dona molt de joc en el context d’aquesta nova onada del coronavirus. Sòfocles va viure també l’epidèmia d’Atenes al costat de Pèricles, Tucídides, Herodot... Pèricles i tota la seva família hi van perdre la vida. Sòfocles, òbviament, ho sabia quan escriu Èdip Rei. És Èdip, l’alter ego, l’encarnació de Pèricles, fent-lo responsable polític de l’epidèmia d’Atenes a l’inici ja de la guerra del Peloponès? Estava empre­nyat Sòfocles de la deriva final de la democràcia atenesa amb els sofistes pel mig? I ja en el text, fins a quin punt és Èdip culpable de la mort de son pare, quan la culpabilitat és un concepte cristià, diferent del pensament grec? L’únic testimoni de l’homicidi de Laios, pare d’Èdip, en una discussió de circulació, no arriba a declarar mai, ja que abans Èdip, davant Iocasta, sa mare i esposa, es dona ell mateix per la pell. Mai van parlar al llit del seu passat? Es possible, probable o versemblant? Les preguntes són il·limitades! Puc entendre Pierre Bayard, sense llegir-lo, per ser alhora psicoanalista. Ai del complex d’Èdip!