Tossuda

Mireu si soc caparruda que, ni de petita, no em feia el pipí ni la caca al llit. L’àvia deia que era antinatural posar bolquers a les criatures perquè els encetaven la pell i sempre s’havia d’anar amb pomadetes i talc. Preferia agafar-me per les aixelles (jo encara no m’aguantava sola) cada cert temps i mantenir-me assegudeta a l’orinal fins que quedàvem descansades (ella de cames, jo de ventre). Tampoc volia el xumet: per molt que me’l posessin a la boca, l’escopia. Quina cosa més insípida i enganyamarreques! Ep, tota regla té excepció: si me’l donava l’oncle Ramon ja era una altra cosa: abans d’endollar-me’l sempre el sucava amb sucre o vi dolç o cafetonet o anís. Així, sí.

I, a mesura que creixia, la mula s’entossudia més i es feia més guita. Malament rai si res se’m posava entre cella i cella i algú em trepitjava l’ull de poll. Aleshores, els morros m’arribaven fins a Llançà (passant per Torremolinos, que deia en Torres quan em renyava i jo li preguntava si m’estimava) i no hi havia déu que em fes somriure ni ningú que m’aguantés. I encara era més greu si qui em trencava el plat bonic era algun mestre. Pobra senyoreta Vilahur el dia que li vaig recitar la lliçó i es va descuidar de premiar-me amb un estrep (em sembla que la majoria de vosaltres en dieu pega dolça, però a mi ni se m’enganxava ni la trobava gens melosa); pobre senyor Estrach el dia que em va estampar a la paret d’una bufetada injusta... I cada cop més mesella, i amb esperit de contradicció. Que no volien que estudiés, doncs jo cap a la Universitat. Que havia de treballar 30 hores al dia per pagar-me els últims anys de carrera, doncs en pencava 35. Que era evident que, entusiasmada per la poesia i la lectura, faria literatura, doncs especialitat de llengua. Que no tinc pebrots per, puja aquí dalt i balla. Que no ets capaç de, doncs fot-me-les aquí per falta de butxaques.

Fins ara. Vosaltres estàveu llegint el meu escrit de la setmana passada i jo acabava de fer les maletes per fugir uns dies cap a mar i no tenia temps ni tema per fer aquesta columna. Algú m’ha dit: “No l’has xapada mai. Xapa-la aquesta setmana.” Però primer són les obligacions que les devocions i soc tossuda com una banya de marrà. Aquí en deixo constància.