Foc i lloc
La mort del pare
Mor el pare d’un amic. Sé el que és. Mor el pare d’un amic i és com si tornés a morir el meu pare. Revisc la malaltia. Les visites a l’hospital. Les hores interminables i l’olor de la sala d’espera. Els missatges inequívocs dels metges. Hores, dies. Perquè tinguis temps de fer-te a la idea. La incertesa que s’escola com una por intravenosa sobre quan arribarà l’hora final. El no saber com ho encaixaràs. Què passarà. El comiat anticipat. L’agonia de les últimes hores. “Voldran que et moris”, va escriure Joan Margarit: “els qui t’estimaran, voldran que et moris. Perquè els estimaràs, voldràs morir-te”. La solitud inabastable de la vídua que estrena la seva trista condició. No perquè hagi acceptat que el final era inevitable, el seu dolor és menys intens. Ha acabat el patiment, però tampoc hi ha consol possible. L’hora freda i fosca és aquesta. Veu que el seu món s’extingeix. La mort li ha canviat la vida. Com si tornés a néixer en un altre lloc, ha d’aprendre a respirar un aire que no boteix els pulmons. La sensació d’irrealitat s’arrapa a la pell. Sent que parlen, les mans signen papers, però li sembla que ella tampoc no hi és. D’alguna manera els tràmits funeraris es posen en marxa. La vetlla. La missa. El recordatori.
Mor el pare d’un amic i és com si tornés a morir el meu pare. Recordo un dia de Nadal. Havia sortit de l’hospital, però en realitat no estava recuperat. Mai va recuperar la vitalitat. Es desfeia per dins. Veient-lo dret al menjador de casa, fràgil, vell, terriblement cansat, rendit, vaig témer que potser seria l’últim Nadal amb ell. Vaig dissimular la por i vaig omplir la mirada amb els ulls del pare. El següent va ser el primer Nadal sense ell. També aquest Nadal moltes famílies dinaran per primer cop amb una absència a taula. Els regals, la il·lusió dels petits –si n’hi ha– pot ajudar a dissimular la pena que amara el cor. L’alegria de fora és incompatible amb el fred de dins. Però el Nadal és també un ritu d’extinció i renovació del cicle vital: el final de l’any i l’inici d’un altre, la mort de la foscor i el retrobament amb la llum. El Nadal també és això. Una foto, una espelma, un racó del pensament, tot val per recordar els morts. Els nostres morts. Recordar-los els salva. Recordar-los ens salva.