Generació de vidre

Que millor no piquem el tió, que li demanem que cagui amb respecte i amb amabilitat. Que ens n’adonem que els canelons són símbols fàl·lics i els substituïm per ara no recordo ben bé què. Que a les poetes negres només les puguin traduir poetes negres. Que totis i que iel. Que agraïm totes les regles a les nostres mares. Que fem dinars de Nadal vegans. Que ens amoïnem de l’ecoansietat i, en general, de qualsevol pseudoatac percebut per la generació de vidre, per a la qual tot és assetjament, tot genera ansietat, tot és duríssim i frustrant. Déu n’hi do amb la competició a la proposta més ridícula del 2021, quin nivell!

Cada cop que aflora una barrabassada com les del paràgraf anterior a les xarxes, entre els tips de riure, els mems i les tirallongues amb propostes iròniques encara més ridícules, sempre s’escola algú que comenta “Ens extingirem”.

Passa, aleshores, que la nostra reacció esdevé més interessant que allò a què reaccionem. Perquè sí, moltes de les coses que he recollit al primer paràgraf tenen un punt ridícul. I tant. Per entendre-ho, però, hi ha allò de només s’equivoquen aquells que fan coses: entre tot de generacions que han callat davant de molts casos d’assetjament i d’abusos i d’altres que han decidit no callar i fer-los visibles de manera sistemàtica, fins i tot errant-la en alguns casos i denunciant coses que és molt evident que no tenen res de denunciable, trobo molt més transformador i necessari el per excés que el per defecte. Si a sobre fa anys que t’empasses gripaus per ser una persona de les que pateixen desigualtats i discriminacions, un cop assumeixes que allò no té res de normal i comences a no callar, és perfectament comprensible que en aquest procés de qüestionament vegis alguns fantasmes: aquí, de nou, exigir als oprimits un sans faute que no exigim a l’statu quo també té un punt de cofoisme molt benèvol amb qui seu al sofà. I encara hi ha allò de caricaturitzar les resistències, de reduir-les a una anècdota ridiculitzable, enfotent-nos-en de qui demana agrair les regles de les nostres mares però no movent ni un dit perquè cobrin pensió per tots els treballs de cura pels quals no van cobrar mai. Ens extingirem, sí. Però per mantenir l’statu quo, no per qüestionar-lo, per molt ridícul que ens sembli.