La covid i altres problemes

Les dificultats no s’acaben mai, només cal fer una ullada als diaris per veure que el panorama no és gaire engrescador, però no ens podem queixar si comparem la nostra realitat amb la de gran part de la població mundial. A l’actual pandèmia de la covid, que sabem quan ha començat però no quan acabarà, se sumen els problemes que s’arrosseguen d’un any a l’altre i també fan història, com la despesa sanitària que s’enfila any a any, impulsada per una reforma innecessària que ens ha imposat el metge referent, la història clínica compartida i ha acabat amb la lliure elecció de metge. Quan, malgrat les bondats anunciades, els números no acabin de sortir (perquè ja se sap que el sistema és perfecte) la culpa serà dels pacients o dels prestadors. És ben sabut que algú ha de fer de cap de turc.

També ocupa una bona posició en el rànquing de problemes arrossegats el dret a l’avortament en els tres supòsits bàsics, assignatura pendent que mai és el moment d’avaluar. La frase “ara no toca” és màgica per posposar una qüestió que afecta les dones i que, de retruc, perjudica la nostra imatge en l’àmbit internacional. Es poden afegir a la cistella d’altres qüestions, com la reforma de les pensions que fora desitjable que no s’orientés cap a la privatització. A més, podem sumar la creixent dificultat d’accés a l’habitatge, tot i que cada dia es construeixen més edificis de luxe que, per descomptat, no estan orientats a solucionar el tema de base. No hem d’oblidar tampoc els projectes faraònics, que mai ens abandonen, com el telefèric del pic de Carroi, el metro aeri o el ferrocarril, que són un mitjà ideal per saturar més el país. Ben segur que a la cistella cal afegir el canvi climàtic que ens determina el futur com a espècie.

Als anys seixanta i setanta del segle passat, la mateixa Administració va impulsar les primeres reflexions sobre el model econòmic, en les quals s’aconsellava mantenir el medi en bon estat. Alguns d’aquests estudis eren autèntics avisos per a navegants. Només cal passejar i observar el paisatge per arribar a la conclusió que el creixement desenfrenat, per molt que es vulgui acompanyar de sostenibilitat, conduirà al col·lapse. Potser hauríem de fer nostra la idea de decréixer en allò que és possible i mantenir l’imprescindible.