La motxilla

El cap de setmana passat vaig fer Reis. I els vaig fer a Tor, de cara al Montgrí i de cul a la llar de foc, suant com si fos ple estiu i amb una escudella d’arròs i fideus que es podia tallar amb un ganivet i una carn d’olla que va fer feliç el meu colesterol (peus de porc sense polítics, pilota sense futbolistes, xulla sense sang, botifarra sense negre, os de pernil, os blanc, os salat, pit de vedella, sagí, faves repelades, col, pastanaga, patates...). Ep! I un bon vi per fer-ho baixar tot. I mentre la resta devorava un bisbalenc, un pastís de poma i un flam de coco, jo m’entenia amb el whisky.

Havent dinat, la colla se’n va anar a caminar i el de casa se’n va anar a dormir i jo em vaig quedar al costat del gat i de la llar amb els glaçons, el got i l’ampolla. I, inevitablement, va arribar el meu regal: en Bofill, que rondava per allà. No em va caldre veure’l, en vaig fer prou de sentir-lo rient a cor què vols, cor què desitges, i de seguida vaig obrir la motxilla que em va deixar plena de records. En van sortir el 55, la roba de l’Índia i la ginebra; les cerveses fresques plenes de confidències a altes hores de la matinada; els seus secrets de l’Ametller, que els sabia un de cada carrer; els seus relats de les aventures al Kirguizistan (amb la solitud que li omplia les hores i el pensament), a Bolívia (i el material escolar que va portar-hi), a l’Iraq (on va fer d’escut humà a Bagdad), al Quebec (on no trobava motel perquè, en llegir-hi “vacancy” es pensava que feien vacances), a Tailàndia, al Vietnam...; les orelles sempre disposades a escoltar, els ulls sempre a punt de compartir un plor, les grenyes lligades en una cua de cavall quan es posava el vestit per treballar al banc i completament enrevessades quan en sortia, la rialla franca i oberta que se sentia d’una hora lluny i que no escatimava mai; els sopars conjunts amb ulleres fosques, sostens negres, vi del bo, conxorxes i projectes inconfessables...

Quina motxilla més plena! Avui fa nou anys que en Joan va marxar sense avisar-me. Quan el trobi (sempre he pensat que a l’infern; ell i jo no seríem feliços en un cel sense mam, sense rock i amb angelets asexuats tocant la lira), el pelaré. I entre tots dos, ens fotrem un bon fart de riure.