Cripto

La cosa és resoldre problemes. Problemes urgents, problemes estructurals, problemes grans i petits, problemes verds i grisos, problemes de tota mena. Detectar-los, no defugir-los i resoldre’ls. La cosa seria això. No cal ser els més millors del món mundial resolent-los, no cal, de debò. No cal demostrar que som els més llestos de la classe, ni els més creatius, ni els més originals ni els que ho fem més ràpid ni els que ho fem amb més estil. No cal. Resolguem els problemes. Conformem-nos amb això; no és mediocre, és fer la feina que toca. I si l’hem resolt igual que tants altres abans, sense destacar, tant és, no esperem que sigueu sexis, esperem que resolgueu problemes. I sí, si un cop resolts trobem una manera de resoldre’ls millor, fem-ho, pensem fora de la caixa i tot el que us diguin els vostres coachs però que sigui o bé per resoldre problemes no resolts o bé per resoldre significativament millor problemes ja resolts. Ah, m’ho deixava: si no resoleu problemes, millor no feu res i sobretot, sobretot, no mireu de tirar endavant solucions a problemes que no existien i que esteu creant només per lluir-vos amb un truc de màgia que només us fa gràcia a vosaltres i que costa uns diners que no podem destinar als problemes que, oh, sorpresa, no han desaparegut quan heu dit: “Tatxan!”

Fins aquí el que li demanaria ara i sempre a qualsevol poder públic (abstract: oblideu els aplaudiments, resolgueu problemes). Mirant endavant i enrere, però, albirant el penya-segat cap al que ens adrecem, tossuts i cofois, i amb prou segles de marge per poder afirmar convençuts que el lliure mercat és el motor que ens hi mena, potser aquesta exigència de demanar que es limitin a resoldre problemes podríem començar a exigir-se-la a més actors a banda dels poders públics. Començant potser pels qui pretenent aportar solucions l’únic que estan fent és generant problemes que no teníem i empitjorant-ne de vells coneguts. Per exemple, imaginem algú que creï monedes virtuals xifrades que no necessitem, que no ens aporten res, que disparen l’especulació financera d’aquella que sempre acabem pagant cara i que per mantenir la broma necessita ingents quantitats d’energia en un món en plena crisi energètica. No ho sé... jo potser en lloc de riure-li les gràcies li diria simplement que no.