No és normal

Això de la Vicky Jiménez no és normal. Tampoc no és ni mig normal tot el que han fet recentment la Mònica Dòria, l’Irineu Esteve, el Joan Verdú, la Nàdia Olm, els nanos de l’Aitor Garcia a la sub 19 de futbol sala o el pas de gegant que acaba de fer David Eudal. No-és-nor-mal. Tampoc no té cap sentit el que aquests darrers mesos els ha passat a l’Iñaki Rubio i a l’Àlvar Valls. Cap mena de sentit. I, tanmateix, està passant. Davant d’això, i com que no arribo a entendre-ho, només se’m passen pel cap dues coses. La primera: gaudir-ho. No me’n sento orgullós –perquè a mi em costa mirar-me les coses d’aquesta manera– però em fot molta, molta gràcia, veure tanta gent a menys de dos graus de separació representant-nos pel món i sent reconeguda per coses tan ben parides com l’esport i la cultura. Gaudim-ho. Pitet i a no fer-nos gaires preguntes. I valorem-ho en més sentits, ja posats. Quan dic que no té cap mena de sentit que l’Àlvar o la Vicky ho petin, no parlo del seu talent, evidentment, sinó de la proporció estadística de talent que ens toca per demografia. Per població som un Besiers o una Manresa: digueu-los als bederresos o als manresans que dels quatre gats que són han de sortir més d’una desena d’esportistes d’elit mundial, una colla de creadors de màxim nivell, un president i una desena de ministres, un cap de l’oposició, un president de parlament, una trentena de parlamentaris, set alcaldes, presidents de patronals i de sindicats, una desena de directors de diaris, ràdios o televisions, directius d’hospitals i d’empreses energètiques i de telecomunicacions, comandaments de totes les àrees d’un govern, ambaixadors i tot el que vulgueu. Els trobarien? Serien tots ells impecables? Espòiler: no. No, perquè no és ni mig normal que de menys de 80.000 habitants, de 65.000 adults o de 28.000 ciutadans amb drets polítics en surtin tots aquests perfils i tots siguin boníssims. No funciona així. El talent segueix una distribució normal i a nosaltres ens toca el que ens toca, independentment dels forats que ens toqui omplir, i si no ja em diràs què faig jo omplint una columna de diari. Som els que som i ho fem el millor que podem o ni tan sols això. Quan surti algú excepcional, pitet i a gaudir-ho. Quan no, jo no em crisparia gaire, se’n diu normalitat estadística.