Juguem?

De menuda, els meus jocs eren diferents. Aleshores (he estat a punt de dir “en els meus temps”, però això seria acceptar que visc en uns temps que són vostres i... res més lluny de la realitat), les nenes que no eren com jo jugaven a nines, a pares i mares i a cuinetes amb tot de fireta de plàstic, però jo, que vaig acumular més de cent nines avorrides arrenglerades en poselles i que tenia la fireta de ceràmica de Can Maruny guardadeta en una caixa sota l’armari de l’habitació dels meus germans (sota el meu armari hi havia regals de comunió: un platet amb una tasseta decorats amb una hòstia consagrada, una nina vestida de blanc pura i santa, un rosari que era de la Roser i no de l’Aurora...), jo, deia, jugava a assassinats al damunt del vell carro de la carn del poble, a caçar papibous, serps i rates a la palanca del riu, a afollar els nius de qualsevol arbre, a la botifarra asseguda a la falda de qualsevol vell bavós i fart de vi, i a indis i cowboys amb els nens perquè els jocs de les nenes (anell pitrell, la cadira, les gomes, la xarranca...) eren més avorrits que escoltar mossèn Pitu Pitu passant-nos i explicant-nos les seves filmines de Terra Santa.

Després van venir altres jocs: el Naturmemory (les beceroles per aconseguir la memòria prodigiosa que diuen que tinc), el Monopoly (l’única manera de tenir un grapat de calés i de ser propietaris d’alguna finca), el pòquer (que et feia somiar en escales de colors), el d’estassar marges (ja m’enteneu), el Cluedo (l’Amapola a la cuina amb la destral), el Trivial (els únics formatgets que em venia de gust tastar i que no podia aconseguir mai perquè en Joan ho sabia tot), l’Scrabble (amb el qual vaig aprendre a lligar lletres del dret i del revés, de dalt a baix i fent l’arbreforc)...

Ara volen que m’emocioni i que defensi uns jocs d’hivern en nom d’un país que no és el meu i en uns Pirineus mancats d’infraestructures on cada dia neva menys i on la gent vol que se la respecti per la seva història i el seu paisatge i no pas pels euros que hi poden guanyar els qui hi viuen d’esquena si no hi han d’anar a esquiar o a exclamar aquell “ohquemaco” que fa venir tres coses. Voleu jugar? Juguem. Però els Pirineus són trumfos i els defensarem nosaltres.