D'alls i de cebes

La Xina té les seves coses. El Brasil té les seves coses. Suècia té les seves coses. I Bahrain? Sí, Bahrain té també les seves coses. I Jamaica també, també té les seves coses. I Nova Zelanda. I Nigèria. I Moçambic. I Lesotho i Djibouti i Oman i el Canadà i Panamà i l’Iran i l’Azerbaidjan i Liechtenstein i Bangladesh i Malàisia i Mongòlia i les Filipines...

Tots els països, absolutament tots, tenen les seves coses. I les grans ciutats també les tenen, les seves coses. I els pobles més petits. Les zones de muntanya... Ui, les zones de munta­nya... I els pobles de costa què? I les illes ja ni parlem-ne... Les zones càlides tenen les seves coses. I les humides i les àrides les seves, és clar. I per descomptat, les zones fredes tenen les seves coses, fins i tot les polars.

Els estats enormes tenen les seves coses. Ni més ni menys que els microestats, les regions amb alta densitat i amb baixa densitat, els estats que no tenen sortida al mar o els països superpoblats. Les zones agrícoles, les industrials i les dedicades al monocultiu turístic tenen totes elles les seves coses. Els estats que acaben d’independitzar-se tenen les seves coses i els que estan en guerra, en preguerra o en postguerra... no ens podem ni imaginar les coses que tenen.

I les tenen, les seves coses, si fa o no fa com les dels estats que només han conegut règims totalitaris, coses dures totes elles però, ei, cadascú les se­ves. Perquè algunes de les coses que tenen els països són guerres o dictadures, però les coses que tenen els països són de tota mena: règims demogràfics particulars –molta vellesa, molta població jove, molta emigració o molta immigració–, situacions econòmiques particulars –cadascú les seves–, un clima així o un clima d’aquella altra manera, una orografia d’un tipus o d’un altre, problemes en uns àmbits o en uns altres, avantatges competitius en un sector o en un altre, millors o pitjors relacions amb els seus veïns.

Vaja, que qui no té un all té una ceba. I malgrat tot, cada cop que ens retreuen alguna cosa que no fem prou bé o cada cop que ens expliquen un cas d’èxit en algun altre lloc, la reacció clàssica acostuma a ser: és que això a Andorra no funciona, perquè a Andorra ens passa això o això altre. Especificitats, en diem. Com si la resta no en tinguessin...