Alcarràs

Ha calgut un premi de cinema perquè molta gent s’adonés que encara queden famílies que viuen de la pagesia. Ha fet falta que el film català Alcarràs guanyés l’Os d’Or de la Berlinale perquè moltes persones recordessin d’on ve la fruita que mengen. Ha estat necessari que la Carla Simón, una alcarrassina absent, poués en els seus records d'infància per recordar a tothom que la pagesia de petit format segueix en perill d’extinció.

Només cal donar un cop d’ull a l’evolució del nombre d’explotacions agràries censades en l'àmbit territorial català. Les dades oficials mostren una davallada important i constant. És una tendència similar a la de França, on el nombre d'explotacions continua disminuint a tota velocitat. En aquest país, en 10 anys han desaparegut 100.000 explotacions agrícoles, segons les xifres del Ministeri d'Agricultura. Com a resultat, a pagès, la mida mitjana de les granges augmenta. D’aquí el rebombori al voltant de les macrogranjes, que no se sap ben bé què són, perquè la ramaderia avui dia està deslligada de l’activitat agrària. Ja no manté cap relació amb l’agricultura de proximitat.

Tanmateix, el guardó atorgat a la pel·lícula Alcarràs ha tingut el benefici col·lateral de donar veu a aquells que encara viuen lligats al seu tros. I que ho fan amb el cap ben alt, honradament i honestament. Tothom ha sentit el seu missatge. Un discurs molt similar, una barreja de sentiments i economia. Parlen de sentir-se arrelats, fent una feina que els agrada, amb la qual es puguin guanyar les garrofes i que els permeti tenir una qualitat de vida digna. A més de voler anar fent, per mantenir la casa d’on ets, com a descendents d’una nissaga familiar.

Sortosament, de tant en tant, hi ha bones notícies. Per exemple, a la Vall de Boí el 100% de les explotacions ramaderes són ecològiques, només tanquen els animals tres o quatre mesos l’any i perquè el temps els obliga. Una mica com a Andorra. A la plana, però, és diferent. Els fruiters se substitueixen per grans extensions de plaques fotovoltaiques. Amb un afany de lucre es fa fora els pagesos i les seves cireres per tal d’alimentar els dispositius elèctrics a ciutat. Perquè tot s’ha de fer a lo gran! Oblidant que un capellà tot ho beneeix, un pagès tot ho manté i un metge no cura res.