Consell Executiu i Govern (i III)

El gener del 1982, ara fa 40 anys, naixia el Consell Executiu, un nou òrgan institucional, “responsable davant el Consell General de les Valls”, tal com el defineix el Decret dels Coprínceps de 1981, en un consens de mínims entre totes les parts, mirant la Memòria sobre la Reforma Institucional de 1978. Aquest primer pas, la reformeta, “era un mínim retoc a la situació anterior”, escriu Òscar Ribas a les seves Memòries. Montesquieu encara no havia arribat a Andorra. Coprínceps, Consell General i comuns continuaven tenint, cadascun d’ells, poders legislatius, executius i judicials, d’acord amb les seves competències. Ara el Consell General transferia els seus poders executius al nou Consell Executiu. El 1982 l’Òscar presidia tots els ministeris llevat dels d’Exteriors, Interior i Justícia, que continuaven en mans dels Coprínceps. Ara bé, la presència del nou Consell Executiu en el tauler andorrà, al costat dels actors històrics, donà un dinamisme nou, una nova dinàmica de fluids –i també de sòlids– que accelerà la reforma institucional. Aquesta es creuà amb l’equació de la radiodifusió, la caducitat de les concessions i l’adhesió d’Andorra a la UIT. Es creuà també amb la sol·licitud d’ingrés d’Andorra a l’OMT. Travessà les relacions d’Andorra amb l’Europa comunitària, superant el marc de l’adhesió d’Espanya a la CEE i d’una possible decisió unilateral. S’influí de molt a prop i es rectificaren les resolucions de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa de 1990. Es veia clar que la defensa dels interessos d’Andorra exigia la seva directa presència en els fòrums internacionals, el reconeixement de la seva sobirania i, al mateix temps, es va superar la necessitat de continuar elegint entre allò que és urgent, allò que és necessari i allò que és possible. Es restabliren nous consensos polítics, s’anà creant, entre tots, un nou espai de concertació i s’arribà a fer possible allò que era necessari: una Constitució, amb el seu Títol V: Del Govern. Una dècada llarga, crítica, creadora. Andorra no podia continuar vivint en un temps que no era seu. Ja havia deixat de ser veritat que les esquerdes, presents en totes les institucions, eren les que sustentaven la paret d’Andorra.