Ferides de guerra

Em miro i em descobreixo, arreu del cos, les cicatrius de la guerra que mantinc amb la vida: diversos punts a la cara que pràcticament no nota ningú perquè el cirurgià em va prometre que “no em faria un cosit, sinó un brodat”, un forat en lloc d’un queixal que va caure perquè tenia feina tenint cura d’un amor amic que se me n’anava, un bony en un dit que em recorda que hi tinc una pedreta incrustada, tres punts a la cama dreta d’un sifó que va esclatar quan el meu cosí va confondre’l amb una pilota de futbol, tot de dibuixets rodons en ambdues cames d’una colla de no-sé-com-dir-ne que em van fer bullir la sang, l’esvoranc que em vaig fer fa mes i mig i trigarà qui-sap-lo a curar-se... I me les miro i no em fan mal.

En canvi, les cicatrius d’una guerra que no he viscut em dolen i em turmenten des que tinc memòria. I no es calmen mai. L’avi Roman va lluitar a Catalunya i a Andalusia i, en una pantomima de judici, va ser condemnat a mort (després li van commutar per una cadena perpètua que no va complir) per haver matat un capellà amic seu; l’oncle Josep, de la lleva del Biberó, va morir a la batalla de l’Ebre als 21 anys i és enterrat a Vivel del Río; el besoncle Joan Carol fou afusellat al cementiri de Girona; molts amics de casa eren del POUM i van estar molt de temps amagats en algun dels dòlmens de les Gavarres; la Quimeta va perdre un braç en el bombardeig del passeig de la Bisbal i jo me la mirava amb ulls de terror i no entenia com se’n sortia amb un sol braç... I tots hi van (vam) perdre, fins i tot el pare, que em feia creure que una gran cicatriu d’una operació de menisc que tenia en un genoll era una ferida de la guerra. Hi van (vam) perdre, per molt que els diguessin que no hi havia hagut ni vencedors ni vençuts. Cada terra fa sa guerra, sí, però els qui van guanyar encara manen i els qui van perdre continuen capcots i, com si patissin d’una síndrome d’Estocolm, defensen que, si això és pau, que no vingui mai la guerra.

La guerra... Feu l’amor i no la guerra és el crit de guerra dels vençuts. Els qui tenen la paella pel mànec, “ells”, sempre estan disposats a seguir fil per randa la cançó del gosar poder: “Si et sobren fills, avia’ls una guerra.” Maleïts siguin per sempre.