I què?

Tenim tendència a reduir la nostra capacitat crítica a transformar-nos en caçadors d’incoherències. Tan bon punt en detectem una, nyec!, li clavem queixalada i ens sentim cofois de creure’ns els primers a assenyalar allò que ja han dit i escrit abans centenars d’altres caçadors: que quina vergonya que fem això i quan va passar allò altre vam actuar d’una altra manera i que si tomba i que si gira... Ho fan les esquerres i ho fan les dretes, les centrades i les ancorades als extrems i als marges, i amb Ucraïna ens n’estem fent un fart. Que fer arribar les sancions als esportistes i als creadors russos (i bielorussos) és com si bla-bla-bla i que què hauria passat si bla-bla-bla i que quan no eren els russos sinó d’altres qui començaven guerres bla-bla-bla. O amb els refugiats, que aquests sí que els hem d’acollir perquè això i allò o que és una vergonya que sí que acollim aquests però no d’altres perquè allò altre. O amb textos com aquest que esteu llegint, que serà una vergonya per a alguns perquè no en vaig fer cap quan era Ucraïna qui bombardejava el Donbass o quan les bombes queien al Iemen o quan qui passava fred eren aquells altres. I sí, tot això és cert. Però permeteu-me la pregunta: i què? Tenim sacralitzada la coherència i no sé si això, així en general, té gaire sentit. Però és que aplicat a situacions tan complexes com la que ens ocupa, aquí sí que no en té cap. Perquè no totes les guerres són iguals, en algunes els bàndols estan equilibrats i en d’altres no, en algunes l’escala és local i en d’altres està en joc l’ordre regional o mundial, en algunes hi ha armes nuclears pel mig... i sí, algunes ens cauen més a prop i d’altres més lluny, d’algunes en tenim més notícia que d’altres i amb algunes víctimes, ves, empatitzem més que amb d’altres i, atès que encara no som robots del tot, em costa veure-hi res de massa inhumà en aquesta reacció. Les guerres són totes diferents, les víctimes són sempre les mateixes i nosaltres sempre podríem fer-ho millor. Dit això, si la nostra recerca de coherència és per fer les coses millor a la propera, benvinguda sigui. Si és per paralitzar la nostra reacció fins que no assolim una resposta perfecta i irreprotxablement coherent, us la regalo. Perquè –espòiler– això no passarà. I, a més, hi ha molta feina per fer.