Perplexitat i solidaritat

Intentar entendre una guerra és tan complex com inútil. Perquè la guerra és absurda. Perquè la violència és la solució més allunyada de la raó. Que feia setmanes que la propaganda russa no feia esperar res de bo, la majoria ho sabia i es calculava alguna maniobra estratègicament agressiva per part de Putin. Però que el sàtrapa optés per una invasió en tota regla, amb bombardejos indiscriminats, crec que ningú no s’ho esperava. La invasió d’Ucraïna ens ha fet pensar en les pàgines més fosques dels llibres d’història, i el fet que Rússia sigui una potència militar i nuclear fa témer el pitjor. La forma i la força de l’atac ens ha deixat perplexos. I per això hem volgut entendre aquesta guerra i ens han explicat les històriques relacions entre els dos països; ens han explicat la diversitat cultural i religiosa d’Ucraïna; ens han explicat els factors econòmics, de geopolítica i la seva relació amb aquelles fronteres. Però seguim sense entendre la guerra i al final l’explicació més fàcil i simplista sembla la més comprensible: que Putin s’ha begut l’enteniment, que s’ha cregut els deliris de la seva pròpia propaganda i que l’egolatria l’ha vençut.

Tanmateix, per alguna raó aquesta guerra ens ha interpel·lat i la perplexitat ha donat pas a una allau de solidaritat. Això ens referma com a societat madura i pacífica. Ens fa sentir que podem fer alguna cosa a part de donar suport als governants occidentals que han pres mesures que hem d’aplaudir i no s’han vist temptats de participar en una escalada de violència. Per què aquesta guerra ens afecta tant? Per la proximitat geogràfica? També és molt a prop Palestina. És per la semblança ètnica i cultural? Per la religió? Per la por que aquest conflicte pugui desencadenar més guerres i que el món sigui un lloc més inestable i insegur? No es tracta de fer un rànquing del patiment dels pobles ni de quines violències són víctimes (totes injustificades) els pobles del món, però l’allau de solidaritat d’ara (que benvinguda sigui) també posa de manifest com ens hem habituat als camps de refugiats d’altra gent que també fuig de guerres i de tota mena de violència, de com no mirem els murs que tenim a tocar (a Ceuta i Melilla, per exemple), o de tots els morts que s’ofeguen al Mediterrani cada any.