El model bàsquet

He insistit més d’un cop en aquestes pàgines en la potencialitat dels esports com a models per pensar i repensar les societats. Al cap i a la fi, els esports i els jocs són, abans de res, un entramat de normes. Regles i disposicions concretes que busquen equilibri, cooperació, competició, justícia, especialitat, polivalència, allargar, escurçar, espectacle... Tan sols cal veure com unes quantes regles i ajustos en els models de competició fan que uns esports que no difereixen tant d’altres passin a mostrar-nos resultats i experiències completament diferents. I avui us demano que ens fixem en el bàsquet. Que bé que ens aniria arreu –a la feina, a la política, a les escoles, a les relacions personals– si cada cop que fem falta aixequéssim la mà. Que bé que ens aniria a tots si ningú –absolutament ningú– fos protagonista més de deu minuts seguits, que tots passéssim per la pista i per la banqueta múltiples vegades al dia. Que bé que ens aniria si fóssim més estrictes amb el postureo, amb l’exageració i amb el victimisme. Que bé que ens aniria si entre el que aplica les normes i el que en rep l’aplicació hi pogués haver un diàleg instantani i real, horitzontal, amb tuteig en lloc de burocràcia, obert a admetre altres punts de vista (busqueu les converses entre Jasikevicius i l’àrbitre principal a la darrera final de la Copa del Rei espanyola), que bé que ens aniria a tots plegats una mica més de transparència, però de la bona, no la d’exhibir de cara a la galeria tan sols allò que ens interessa, no, la que mostra els encerts i les errades i fa que sigui més fàcil normalitzar les errades com una part més del joc, com una cosa que passa, que si es pot corregir es corregeix i que si no, es mira de fer millor a la propera, l’aplicada als àrbitres de bàsquet en alguns partits escollits –tant de bo es normalitzi– i ens fa sentir com argumenten les seves decisions, com reconeixen una errada, com de bé ho fan en moltes ocasions, com de refotudament complicada és la seva feina... Perquè la transparència no és deixar d’amagar errades, és passar a mostrar les errades i els encerts i també el context en què es produeixen. I amb això guanyem tots, els passotes, els hipercontroladors i també els que han de prendre les decisions. I si en teniu cap dubte, torneu a mirar bàsquet.