Art. 37 CPA

Fem recompte. Els preus dels carburants, a màxims històrics. El dels aliments bàsics, amb risc de disparar-se. Els de l’habitatge, pels núvols. I en pocs dies se sumen les cotitzacions socials, les residències sociosanitàries i la resta de l’energia. En molts casos, a més, des de les classes mitjanes-altes la cosa sembla enfocar-se com quan es va començar a fer pagar per fer rando, que bèstia com estan pujant els preus de tot. Però no, això no és el forfet natura: això són necessitats bàsiques. I sí, som molts en aquest país els que ens podem permetre posar la rando i el pa a la mateixa categoria de les nostres finances domèstiques, la de despeses en genèric, però són molts, també, per als qui és absolutament necessari distingir-ne les imprescindibles de les prescindibles, per molt aparentment imprescindibles que els semblin les prescindibles.

Tota aquesta situació ens està permetent assistir a veure la desfilada d’idees dels nostres representants polítics per a la gestió dels preus de les necessitats bàsiques. No us espereu, però, una allau de creativitat: són les de sempre. Defensar que no pugin els preus per a ningú. Apujar-los per a tothom. Aguantar la pujada un temps però després apujar-los per a tothom. I per a qui realment no pugui... a demanar ajudes a cal serveis socials. I poca cosa més. Perquè a sobre, quan ens posem creatius –i diem que no pels residents perquè els turistes o defensem tarifes més elevades per a la classe mitjana perquè la gent amb 20 milions d’euros de patrimoni ha de poder pagar-ho–, la cosa empitjora.

I mentrestant, un elefant a la sala: l’article 37 de la Constitució, la sempre ignorada progressivitat, la ja inajornable progressivitat. Inajornable per a la sostenibilitat de les finances públiques i inajornable per a la resistència de les costures que ens aguanten com a societat. Deixem de fer creure que no hi ha alternatives a apujar o no els preus de les necessitats bàsiques, perquè n’hi ha una i és molt clara: que ens apugin o no els preus i que ens els apugin més o menys en funció de la nostra capacitat econòmica. És l’hora que els governants s’hi atreveixin. És l’hora que els ciutadans madurem. Jo puc pagar un 2% més a la CASS. I tu també. Tu potser no. I tu podries arribar a un 4. Deixem de fer veure que no és així.