Creat:

Actualitzat:

Uns decrets de 1955 i 1965, el primer d’ells autoritzant els estrangers no-residents a adquirir un terreny per bastir un xalet i el segon a la compra de pisos, amb la condició que no els arrendessin, iniciaven el procés de creixement del sector de la construcció que es manté fins als nostres dies. Aquesta dinàmica expansiva, desproveïda de perspectiva social, culmina avui amb la construcció de pisos de luxe dirigits a una clientela d’alt poder adquisitiu, amb les torres del clot d’Emprivat com a exemple paradigmàtic. Com la majoria d’entorns urbans, Andorra no s’escapa al problema de l’habitatge; segons el departament d’Estadística, el 13,5% dels 46.053 habitatges del país estan buits, però es desconeix si són segones residències, propietat d’estrangers o pertanyen a algun fons bancari. Les dades estadístiques tampoc informen del nombre d’habitatges socials existents.

Les solucions són diverses, però potser la més important és dotar-se d’habitatge social, a preus adaptats a la capacitat econòmica dels llogaters, amb participació de l’Administració i empreses privades. Viena, ciutat catalogada com la de millor qualitat de vida del món, pot ser un exemple per emmirallar-se. L’ajuntament vienès ha fet de l’habitatge l’eix de la política urbanística, amb ajudes al lloguer i amb la compra de sòl urbà durant anys. L’habitatge a preu assequible representa més del 60% del parc immobiliari de Viena, la major part del qual és de titularitat municipal. Per la seva banda, el govern de les Balears es planteja limitar la compra de segones residències als estrangers no residents per aturar l’escalada de preus i evitar que les segones residències limitin l’accés a la primera.

Andorra no ha resolt el problema amb les mesures adoptades fins ara, com les ajudes al lloguer o la pròrroga per quart any consecutiu dels lloguers inferiors a 1.500 euros, amb el preu actualitzat amb l’IPC; tampoc amb la reducció de la cessió obligatòria per part d’alguns comuns per fomentar la construcció d’habitatges de lloguer. Caldria plantejar-se l’increment del salari mínim i més quan Espanya ens ha passat per davant. Es necessiten pisos econòmics, de qualitat i propers als llocs de treball. Algú s’imagina destinar un percentatge de les torres que s’estan construint a pisos socials?

tracking