Ràbia

La ràbia és un sentiment molt humà. Davant de la impotència quan ens sentim injustament tractats, quan la frustració es fa insuportable, la ràbia, traïdora, s’ofereix per consolar-nos amb les seves trampes. L’altra ràbia és un virus que afecta greument la vida dels gossos i altres animals (també persones), precipitant un deteriorament progressiu, imparable i sever que desemboca en la mort si els cans no estan vacunats. Ràbia és, finalment, el darrer llibre de Sebastià Alzamora, autor mallorquí de llarg recorregut que ahir va visitar Andorra per presentar la seva última novel·la a la llibreria La Trenca. El llibre s’ubica en una illa sense nom que s’assembla molt a Mallorca i a la primera part hi coneixem el protagonista, un home que viu sol i que passeja amb la seva gossa, la Taylor. Seguint-los per les seves passejades i el seu dia a dia al rovell de l’ou de la zona turística, veiem una societat decadent que a través de la mirada lúcida i desesperançada del protagonista es fa cada cop més evident. El retrat, però, no exagera ni emfasitza els aspectes més grotescos del turisme, la corrupció i la degradació d’una societat que sembla que s’hagi empestat de les dues ràbies que esmentàvem a l’inici, la visceral i la vírica. El quadre es narra sense estridències, amb la naturalitat que ho explica qui conviu diàriament amb la devastació moral, però que també pot trobar, en alguns racons, espurnes d’humanitat que conviden a l’esperança. A la segona part de la novel·la, però, la mort de na Taylor i la d’un altre personatge amb qui coincidia al bar, porten el protagonista a abandonar les seves rutines i afrontar la incomoditat no només davant l’absurditat de la mort sinó també davant de la pròpia existència. Aleshores deambula per llocs nous, es perd per zones de l’illa que no coneixia, retarda el retorn a una casa on ja no l’espera la gossa i com si fos una davallada als propis inferns, acaba havent d’encarar la dificultat d’haver de donar sentit a tot plegat. Malgrat que la narració s’allunya del to filosòfic, la segona part es caracteritza per una ambientació lírica, quasi onírica, però construïda amb un llenguatge i unes imatges d’allò més naturals. Llegiu-lo: també hi trobareu semblances a l’illa sense mar que és Andorra.