Carcassona

“Amb aquesta pinta de metec, de jueu errant, de pastor grec, aquests cabells als quatre vents...” De tant en tant, una fotografia em porta records que tenia mig esborrats. És el que em va passar dies enrere amb una foto fantàstica de Carcassona: em va dur directament al setembre de 1997 (valga’m déu i redeu!).

“I aquesta pell que té el caliu de tots els sols de cada estiu i tants amors que ja no ho són...” Jo no havia anat mai a un hotel de tantes estrelles i tanta prosàpia com l’Hotel de la Cité, però, com que ho tenia tot pagat, no hi vaig fer cap lleig, ans al contrari. I recordo el meu inoblidable Peugeot 205 entrant pels carrerons fins a la porta de l’hotel i un jovenet eixerit que m’obre la porta i em para la mà. Vaig témer que em volgués robar el cotxe, però vaig recordar algunes escenes de pel·lícules que em van fer pensar que potser me’l volia anar a aparcar i la vaig encertar. En pujar a l’habitació, se’m van obrir un ulls com unes taronges; en deien chambre, però allò era un pis sencer: sala d’estar, habitació amb un llit on es podien fer orgies de quatre o cinc persones, vàter i cambra de bany... I bombons i xampany i... No, res més, no hi havia les quatre o cinc persones. Llàstima. Però en un país que van a joc com les gallines, tot i que eren quarts de vuit del vespre, vaig començar a passar cap al menjador, on hi havia un artista amb la seva (diguem-ne) musa escotada fins al melic, una colla d’anar-hi anant acabats de sortir d’El Padrí d’en Coppola, dues monges (una d’adormida i una altra d’embalsamada), dues velles arrugades amb aspecte del segle XIX i dos dòbermans asseguts en les cadires respectives, amb plat a taula i menjant com dos senyors...

“Llavors seré príncep fidel, adolescent o bé rebel, com a tu et plagui d’escollir...” I vichyssoise, i sole meunière amb patatones i xampinyons, i costelletes d’anyell amb cassoleta de fesolets i confit, i xocolata i més xocolata i xampany i més xampany. I, per acabar, al bar, amb un pianista atent que em complau quan li demano Moustaki i Le métèque i que, com el Sam del Cafè d’en Rick, me la torna a tocar només per mi.

Fa vint-i-cinc anys. “I junts farem de tot moment instants d’amor eternament que reviurem fins a morir.”