El cost de la vida

La classe mitjana a Andorra està desapareixent, o més ben dit, se l’estan carregant. Trobar un pis sense deixar-hi la meitat del sou s’ha convertit, malauradament, en el problema principal. Però ara l’encariment del preu de la llum és un afegit a final de mes –ni més ni menys que entre un 15% i un 20%–, així com la pujada de la calefacció de gasoil, i el fet que aturar-se a la gasolinera és sinònim d’haver de buidar la butxaca. I si ens fem grans o tenim alguna dependència, ingressar en un centre sociosanitari ens costa el doble!

Viure a Andorra s’ha convertit en una missió apta per a pocs. Els empresaris han d’afrontar més despeses, els treballadors tenen un sou que no puja a diferència dels imports de les factures, i els estrangers veuen menys atractiu a venir a treballar al país quan veuen el cost de vida.

Que el president de la CEA digui que s’han d’apujar els salaris, que el Raonador es mostri preocupat pel nombre històric de queixes que rep en habitatge, que l’ACU denunciï que Andorra cada cop és més pobre i que els sindicats convoquin una manifestació són suficients símbols per veure que les coses no estan anant bé.

Ells, igual que des del PS, aporten propostes i solucions al Govern per pal·liar la situació, però l’executiu i els grups parlamentaris que li donen suport es fan el sord. No podem seguir així, hem de fer alguna cosa. El Govern no ajuda, ni té intenció de fer-ho, és clar.

L’altre dia llegia sorprès que el ministre de Finances anima els empresaris a apujar els sous. Com ho faran si el Govern no ajuda en res? No preveu cap increment en el salari mínim a curt termini, ni mesures per pagar l’electricitat o els carburants perquè “estem millor que als països veïns”.

Destinem inversions de projectes que ara no són necessaris a habitatge social i de preu assequible, assumim des del Govern els costos de l’encariment de l’electricitat i els carburants.

Posem-nos al costat de la ciutadania, deixem d’ofegar-la amb polítiques unilaterals. Venim de dos anys de pandèmia que han suposat molts esforços i de la qual encara moltes persones estan patint les conseqüències. No ho oblidem.