Necessitar Butxa

Cada cop que valorem molt una cosa per haver-la vist hauríem de fer-nos algunes preguntes sobre el que no veiem: com hauria estat la nostra reacció sobre aquesta cosa vista de no haver-la vist?; què no estem veient ara?; què hauríem de fer amb allò que no veiem? Ara hem vist Butxa i no podem fer com si no l’haguéssim vista. Però podem avaluar la nostra reacció abans d’haver-la vista, quan no vèiem Butxa. I el cas és que Butxa passa perquè no la vèiem. O millor dit, Butxa passa perquè per evitar que Butxa passi hauríem d’haver vist Butxa. I això és impossible. No podem veure les coses abans que passin. I això, que és tan evident, no ho apliquem. Perquè si ho apliquéssim aprendríem a ser menys dependents de la mirada. A necessitar menys veure per poder reaccionar. Ara hem vist Butxa i no podem fer com si no l’haguéssim vista. Però podem fer que no necessitem veure noves Butxes per poder reaccionar i evitar noves Butxes. No tot amb Butxa, però, té a veure amb l’acció de mirar-la. També té a veure amb com classifiquem el que veiem. Butxa és més horrible que altres coses vistes. No en xifres absolutes però sí en el grau d’horror per capita que intuïm en cadascuna de les víctimes. I aquesta és una altra trampa que hauríem de mirar d’evitar a l’hora de mirar de comprendre Butxa. Perquè no podem comparar el que veiem amb el que no veiem. I perquè l’horror no entén de gradacions. Però hi tornem. I pocs dies després de veure Butxa se’ns diu que la cosa a Borodianka –que no hem vist– és molt pitjor. Pitjor. Borodianka pitjor. Butxa millor, doncs. Millor. Horror relatiu i relativitzat, i tot això sense convocar encara ni Srebrenica ni l’Holocaust. Veure. Calcular. Quantificar. Comparar. Fer rànquings. Sembla que siguem incapaços d’entendre sense veure, calcular, quantificar, comparar i fer rànquings. Sembla que siguem incapaços d’abstreure’ns de la societat de l’espectacle i dels gràfics per poder entendre i –sobretot– per guiar les nostres accions. I avui no parlo dels emissors, parlo dels receptors. Butxa és noticiable i entenc que ens l’ensenyin. El problema –aquest problema– no és que ens ensenyin Butxa. És que necessitem Butxa –veure Butxa, comparar Butxa– per reaccionar o per continuar reaccionant. D’estímul en estímul fins oblidar-ho tot, fins a no entendre res.