La marona

No ho tenia previst i, per tant, m’imaginava una columna fàcil, d’aquelles de sant Jordi matant l’aranya, d’escassos llibres de bona literatura i de milers de papers en forma de llibre plens de gargots i de tòpics, de llibreries (La Siglantana, La Trenca, Ona Llibres, Tòmiris...) i d’editorials amigues (Edicions de 1984, Edicions Sidillà, Rafael Dalmau Editor, Edicions del 1979, Pagès Editors, Marinada, Anem...), d’una rosa sense roser i sense olor i sense punxes i amb tot aquell amor del món que no s’ha estimat mai però que ho hem de fer veure... I res. Un missatge al WhatsApp des de l’altra banda de la Mediterrània m’ha capgirat tots els plans. Deia: “Avui, la mare ha marxat. Ara ja descansa amb els que se n’han anat abans.”

La mare, la “marona”. Vaig arribar a casa seva, a Palma, un matí calorós de juny del 2003. N’hauria de dir “cases seves”, perquè era un casalot que traspuava velles tradicions, velles nissagues, vells estatus... Un casalici ple de fotografies de gent que havia molt que era morta i que feia més que era vella. I ella, la marona, amb un mig somriure que amagava una immensitat de cocarrois, de coca de trempó i d’eguiat de ratolí, ho presidia tot. La marona, cansada de sentir a parlar de la Roseret, em va péixer quan vaig descobrir els passeigs d’entorn s’Almudaina (que ofereixen ombra de franc); quan vaig fer d’espelma en els amors d’en Chopin i la Sand a Valldemossa enmig d’ametllers ufanosos, de baladres florits, d’oliveres de tronc recargolat i adolorit, d’ocells cantaires i de terra polsosa; quan vaig passejar amb Llull, Jovellanos, l’arxiduc Lluís Salvador i Verdaguer pel castell de Bellver; quan, a prop de la plaça del Mercat de Palma, on l’ombra d’una magnòlia imponent i superba va tenir pietat de mi, vaig descobrir Can Bosch i el Celler Pagès.

La marona, deia, se n’ha anat amb els seus, amb aquells a qui retia culte amb cadascuna de les fotografies de ca seua, amb aquells a qui recordava darrere les il·lusions de cada sortida amb les amigues. I ens ha deixat aquí. A la Cat, a en Jordi, a la Maria, als nets... I ho ha fet pocs dies abans de Sant Jordi, potser pensant que allà, allà d’enllà, hi ha una eternitat de llibres infinits. A reveure, marona. Una besada.