Ecs!

Una tropa castellana de dos que habita aquí recorre el país embriaga. Cínica, desorientada, ni delicada ni intimidada, ignora el mutis que reclama una patrulla. La tropa, vulgar, mediocre, insulta la que considera parla simple, jeroglífica, frívola, estúpida, indigna, de tercera. Protesta de mala manera, demanda la parla castellana a la poli, que, cansada de plantar cara a tanta evasiva cínica, nota que la supera el mal humor.

En aquella hora, Andorra invita a caminar. El Valira espera el sol, un pardal canta, toca una campana, la silueta de Caldea aparenta una fatiga descomunal, el país ronca; ni el caos habitual ni un taxi confortable. La tropa esputa indignada... La patrulla formula una súplica... La tropa provoca una actitud infame... La poli clava la vista en la manilla... ¡Al Tribunal la tropa, la poli, el fiscal, el defensor! Poca broma.

Prou! No en sé més i me n’he cansat. He arribat fins aquí a la manera que Joana Raspall va dedicar a una bella turista italiana a París, en un castellà impol·lut que la nostra genteta protagonista tampoc entendria si la hi llegissin en català, perquè, com aquella àvia que feia quaranta anys que era a l’Empordà i jurava i perjurava que no entenia la nostra llengua i que no l’havia parlada mai, però que a l’hora de la veritat cridava el nen enmig del mercat amb un “Xordi, vente cap aquí, que la iaia te va a comprar una samarreta”, no hi ha més burro que aquell que, a més de no voler aprendre, no es treu les orelleres. He de reconèixer, però, que això del castellà ho tinc més prohibit jo (que no hi ha res que m’obligui a fer servir o a deixar d’usar cap llengua) que el Tribunal de Corts d’Andorra, que, tot i que la Constitució, en l’article 2, punt 1, digui que l’única llengua oficial d’Andorra és el català (“La llengua oficial de l’Estat és el català”), acull judicis en llengües no oficials.

Dèiem: La poli clava la vista en la manilla... ¡Al Tribunal la tropa, la poli, el fiscal, el defensor! Poca broma. Però no puc deixar una columna a la manera de Raspall com ho he fet. I l’acabaré, per tant, a la manera de Carner, que m’ha deixat el seu “Ecs!”: ...I els faran el judici, oh Déu, EN CASTELLÀ!