Tiquets de menjar

R surt del despatx emprenyat com una mona. Per evitar que ningú es veiés temptat d’acompanyar-lo, ha dit als companys que tenia un mal dia, que si l’ansietat i l’estrès, que necessitava respirar. S’ha afluixat el nus de la corbata a l’ascensor, s’ha desbotonat l’últim botó de la camisa al vestíbul del centre de negocis i surt amb l’aire intranquil i esgotat d’un broker a final de jornada. Fa un moment li ha demanat al seu cap si havia revisat uns documents. El cap s’ha recolzat a la cadira i s’ha pentinat la barbeta amb parsimònia, i després ha repassat el bigotet amb la mateixa actitud. Sempre que fa aquell gest, R s’imagina el seu cap rascant-se la pebrotera delicadament però insistent. No hi ha cosa que l’irriti més. M’he despistat. No he tingut temps. Això respon qui mana. Perquè mana. A l’instant R ha calculat que si el seu superior immediat no havia mirat res, no podria presentar la proposta a la direcció i la direcció no ho faria al consell executiu. Un mes perdut. Ni tan sols ha elaborat una excusa. M’he despistat. No he tingut temps. Una cosa o l’altra, en què quedem. R deambula per Prat de la Creu capficat en pensaments que l’enverinen. No sap per què s’hi amoïna. Ell ha fet bé la feina. No hi hauria de patir. Però no pot evitar-ho: s’angunieja per no res. Fins que una dona ucraïnesa l’atura pel carrer. Fa setmanes que han començat a arribar. Pobra gent. Sovint els ha donat indicacions per anar a Govern, al Comú, a Afers Socials o a Educació. El seu aspecte fa que tothom confiï en ell. També la dona que acaba d’aturar-lo. La recorda vagament. Ja la va ajudar un cop. Només parla ucraïnès, però amb una app de traducció instantània intenten aclarir-se. R no entén què li demana: vals de menjar? Desesperada, ella tanca l’app i li ensenya un xat de WhatsApp en què hi ha una conversa escrita en ciríl·lic i català. Mirant els missatges, R comprèn la dimensió del drama. Tiquets per comprar menjar. També ha vist algun missatge anterior. Necessito dur el meu fill a escola, té 8 anys. A R l’ànima li cau als peus. L’acompanya al Centre de Congressos d’Andorra la Vella on, pel que ha llegit al Diari, avui hi ha un post d’atenció als ucraïnesos amb necessitats. Després arrossega els peus fins al despatx. Sospira. Quasi plora.