Al·lèrgies

Com cada any en aquesta època, la majoria de mortals, si no estem afectats per l’astènia, la pol·linosi, la dificultat respiratòria o alguna al·lèrgia més o menys primaveral, ens passem les hores mortes (potser hauria de dir les estones vives) amb els ulls oberts intentant copsar tot de meravelles.

El dia s’allargassa com un badall somnolent i la nit s’escurça delerosa de deixar sortir el sol perquè il·lumini la neu que encara queda als cims, cada cop més isolada; l’aigua del desglaç que s’escorre Valira avall, com si tingués pressa per anar a banyar-se a la platja; les xicoies i l’enciam de font, que es deleixen per rebolcar-se en una bona amanida; les tulipes i els pensaments dels jardins, que ja semblen marits i mullers; les primeres roses de maig, vermelles, flairoses i molsudes; el refilet dels ocells, que fa companyia al passeig de les salamandres; la blancor que, en fugir de les inodores i subtils flors dels cirerers, baixa arran de prat en forma de grandalles meloses; alguns colors del verd, perquè alguns altres se’ls va apropiar en Lorca i tots no pot ser des que en Raimon els va atribuir al País Basc...

Aquests dies duen records de mes de Maria, de rams de lliris, de flors boscanes que puntegen els camps i de fira de Sant Ponç; de partits de futbol entre equips anglesos i de partits de tennis (com m’agrada deixar-hi la doble ena!) avorrits; de treballadors que ara fan festa i abans reclamaven els seus drets, de mares dolentes i madrastres bones (tot i que també pot ser al revés), de giravolt de Carner (bella és la rosa i verd el faig), de cada dia un raig encara que plogui com sempre (quan li dona la gana), d’oliveres en flor i de gra de blat, de nens amb cara de pa de ral o amb carona de maig, de nenes maques al dematí amb faves i pèsols i julivert.

Però anem de mal en pitjor. Cada cop hi ha menys muntanyes a la nostra mida i més edificis faraònics i presumptuosos, cada vegada hi ha menys camins i més carreteres per anar als rocs (foteu-hi, per exemple, el del Quer), cada any asfixiem una mica més la gallina dels ous d’or i ja quasi no pon sinó ous podrits. Teníem un paradís que ens assegurava salut i l’estem convertint en un parc temàtic que ens omplirà d’al·lèrgies. Tant de bo m’equivoqui.