Bullying

Tot i que des de fora les solucions puguin semblar fàcils, acabar amb un cas d’assetjament escolar em sembla dels reptes més difícils de resoldre amb què es pot trobar una societat. Les versions més severes són casos poc menys que irresolubles, que minven però tornen, que es transformen, que migren de canal, que s’escapen constantment de les mans dels qui s’hi impliquen i que persegueixen nanos durant anys i panys si no ho fan durant la resta de la seva vida. Un cas de bullying, però, és complex en bona part perquè és complex en si mateix: un entramat conflictual on hi intervenen bona part dels elements i de les dinàmiques que regeixen les relacions entre els individus i la societat i que interessen els sociòlegs i els antropòlegs des de fa dècades. En un cas d’assetjament escolar hi ha control social, ostracisme, identitats, jerarquies, rols, etiquetatges, prejudicis, realitats socials construïdes, profecies autocomplertes, distinció, reproducció, altres significatius, el pes de l’altre generalitzat... i tot plegat passa tot sovint en un moment clau per a la construcció de la persona social com és el pas de la infància a l’edat adulta. Després d’anys de fracassos –generalitzats i comprensibles– en la resolució de casos de bullying des d’una aproximació micro, centrada en el cas per cas i en les persones, és moment d’assumir que potser no acabarem amb l’assetjament escolar i amb molts altres problemes –com els de la salut mental entre els adolescents i les seves sovint terribles conseqüències– fins que no fem un zoom out, admetem la complexitat de la cosa i entenguem que potser no podem resoldre casos si no canviem abans el sistema on neixen i es desenvolupen. I si mai ho assumim, potser algun dia haurem de començar a jutjar-nos en funció d’això: quants problemes i quantes conseqüències estem disposats a assumir per continuar fent rodar la màquina? Centrem-nos en un tret a l’atzar del sistema: l’adolescència del món occidental és el sistema de pas de la infància a l’edat adulta més salvatge del món, el que més morts genera, el que menys es qüestiona i menys sembla que hagi de canviar. Per què l’allargassem? A qui beneficia? O comencem a abordar qüestions tan aparentment inconnexes com aquesta o per molts anys més amb dies mundials de xacres socials.