Una metodologia aprofitable

No hi ha cap dubte, en el moment actual, que la preocupació ecològica s’ha imposat en el debat polític, ja sigui a Andorra o en els països veïns. L’escalfament climàtic porta totes les administracions a imaginar noves mesures que permetin evitar o almenys atenuar els efectes d’una catàstrofe que, ara per ara, sembla inevitable. Certament, alguns científics escèptics no comparteixen aquesta urgència. Tanmateix, la gran majoria entre ells convergeix en aquest anàlisi i exigeix que es prenguin les iniciatives escaients a l’efecte.

En el mateix moment, el desig quasi unànime d’aquells que gaudeixen dels viatges turístics evidencia que el valor natura s’imposa i esdevé un gran reclam. En aquest àmbit, s’han anat desenvolupant diferents segells de qualitat atribuïts per organitzacions, nacionals o internacionals, que venen a premiar els esforços duts a terme en vista d’oferir als viatgers la descoberta d’uns espais naturals lliures d’activitat econòmica i de pol·lució. En aquest sentit, Andorra està intentant aconseguir el reconeixement de la Unesco com a Reserva de la Biosfera. Tal com s’ha explicat durant aquests últims dies, aquest distintiu inclouria la zonificació del territori en diferents sectors.

El primer, el nucli dur, en el qual molt poques activitats serien autoritzades. Després, la zona tampó amb menys restriccions i, finalment, la zona de transició, que globalment correspon a les zones urbanes i que es veuria poc afectada pels requisits deduïts de la denominació Reserva de la Biosfera. Val a dir que aquesta metodologia és d’aplicació en altres àmbits, com ara l’institucional. Així, recentment s’han encetat diferents debats sobre una eventual reforma de la Constitució. Al cap de trenta anys sembla adequat propiciar aquesta reflexió, atès que, al cap i a la fi, els textos jurídics s’han d’adaptar als valors de de la societat en cada moment. Ara bé, no estaria de més, en el text de la nostra Carta Magna, identificar el que seria el nucli dur, poc propici als canvis, la zona tampó, que podria ser més oberta a la modernització i, finalment, la zona de transició, en la qual certes modificacions no vindrien a trasbalsar l’edifici institucional adquirit de la història.