Vint-i-tres anys

Obro aquell dietari oblidat que vaig batejar com a Cartes a la Maria. Hi ha tot de records, de tips de riure i de farts de plorar, de somnis i de malsons, de pors i d’esperances, de projectes i d’oblits, d’amors i de desamors, de les meves nenes i d’aquell nen que em serà un fantasma fins al dia que em mori, de gambes de Palamós i d’albergínies farcides, d’històries de poetes i de faules falses, de discussions de no arribarà la sang al riu barrejades amb una Tatin i un cafè irlandès amb molt whisky, amb un cafè ben carregat, però sense l’irlandès (quina llàstima!)...

Entre les pàgines, i com pessics de la memòria, hi ha alguna flor que vam collir juntes i que em fa llegir. Hi trobo una rosella collida a Callús el maig de 1996 i l’acompanya una anotació que diu: “M’has fet riure en tornar cap a casa en explicar-me que, quan l’àvia Maria et diu ‘és que no vens mai’, penses a no tornar-hi mai més.” També hi ha, acompanyat d’una rosa nana, un recordatori amb un escrit de l’avi Josep datat el 29 de maig de 1999: “Eternament ens vetllaràs a tots els qui has estimat i t’hem donat amor.” I hi trobo un pensament negre i vermell, que marca un escrit meu, ple d’actualitat, de l’1 d’abril de 2000.

Diu: “Ja ho veus: aquí tot continua, si fa no fa, de la mateixa manera. En aquesta estació des de la qual et vam acomiadar, els trens continuen anant i venint, el revisor fa la mateixa cara de mala lluna, hi ha un trepig constant de gent i el rellotge continua marcant les hores amb lentitud. [...] No, ara no te’m posis trista. Com diria el poeta, continues essent en cada bri de cosa. A vegades hem d’afinar la vista perquè ens ha semblat veure’t al mig del car­rer, les pomes flairoses tenen el teu gust, les puntes de coixí tenen el teu tacte i els cubates de Bacardí ens els continuem bevent a mitges. Et tenim (ens tens) i et recordem (ens recordes) cada dia...”

Vint-i-tres anys i tu, del roure estant, amb bona tramuntana, veus la mar i les Medes i com la neu irisa els cims del Pirineu. Del cel estant, amb sol o amb clar de lluna, ens veus a tots nosaltres i com l’amor repinta el plor i la nostàlgia. Amb brins d’espina al cor i llàgrimes a l’ànima, amb un tel d’enyorança, ens tens i t’enyorem de casa estant.