Nosaltres

Haurem estat nosaltres. Buscarem excusar-nos en l’atzar, en la mala sort, en el fet que és així a tot arreu, que són aquests temps bojos, en la globalització, en el neoliberalisme, en les lleis del mercat i en no sé quantes coses més. I també direm que són ells, els altres, els que venen de fora. Però no, haurem estat nosaltres. Un cop més haurem estat nosaltres. Igual que vam ser nosaltres (un nosaltres molt més reduït) qui vam acceptar vendre’ns al turisme unes dècades enrere. Igual que vam ser nosaltres que vam renunciar a llengua, cultura i paisatge per ingressos i visites. Evidentment, les legitimitats són diferents: no és el mateix iniciar una transformació en molts aspectes destructora per sobreviure i no haver de marxar de casa teva (com passa a principi del XX), que fer-ho per augmentar el benestar (una mica més endavant), que consumar-ho simplement per acumular més i més. Tampoc entre el nosaltres actual tots tenim el mateix grau de responsabilitat. No és el mateix el que especula que el que valida el joc acceptant-lo i jugant-hi. No és el mateix el que (no) regula que el que calla o no presenta alternatives o no s’implica a defensar-les. No és el mateix el que (no) regula o el que especula que el que (no) regula i especula. No és el mateix, és evident, però alhora és important tenir en compte que, diferències de responsabilitat a banda, haurem estat nosaltres. I no, no s’hi val a maleir els inversors estrangers que venen a especular amb l’habitatge, no ens fem trampa. No són ells, som nosaltres. Som nosaltres que els permetem que ho facin. Som nosaltres que no regulem perquè no ho facin. Som nosaltres que ens hi aliem quan podem. Som nosaltres que especulem quan ens és possible. El problema no és que vinguin de fora a especular amb l’habitatge, el problema és que es pugui especular amb l’habitatge a casa nostra. I si, les sobiranies, al XXI, no són el que eren, però en el si de la UE hi ha legislacions nacionals i locals molt menys permissives amb l’especulació immobiliària. I així amb tot d’altres coses amb què sempre ens serà més còmode pensar que no va de nosaltres. Però sí, va de nosaltres. I si un dia no queda país, llengua o planeta, si un dia ens veiem expulsats de casa nostra, recordem-ho: era evitable i qui no ho va evitar haurem estat nosaltres.