Malalt vol salut

Va haver-hi uns anys que tremolava només de veure un hospital. Massa dies entrant-hi i sortint-ne, ara per l’avi, adés per l’amiga, després pels pares, poc sovint per mi. De vegades, el temps es moria al servei d’urgències, confonent els segons amb l’eternitat en sales d’espera de cadires dures i fredes farcides de plors, de vaques a muntanya, de fumadors compulsius, de silencis eixordadors i de crits afogats. Més sovint, els minuts s’escolaven a les sales d’espera d’alguna consulta, amb pudors asèptiques, cares escèptiques, converses mussitades i, amb l’avi, jocs infantils xiuxiuejats: ell, que ja hi era i no hi era, es passava l’estona amb la mà oberta estirada cap a mi reclamant que li fes ralet, ralet, paga dineret; quan jo parava, era feliç preguntant-me “per on passa el tren” i jo picava (“per la via!”) només per sentir-lo riure. Però el més fotut era quan algú havia d’ingressar: habitacions compartides on ara una veixina semblava un tro i després, plena amb mil dos-cents vint-i-quatre visites, era directament el passeig de qualsevol poble per la Festa Major.

Hi he pensat aquests dies, que, un altre cop més pels altres que per mi, torno a rodar per consultes, centres d’assistència primària, clíniques i hospitals. Però, des que soc a Andorra, només tremolo quan he d’anar a visitar algun malalt Runer avall. Potser m’he fet gran, poder ja n’he passat de tots colors, probablement he acabat acostumant-m’hi i ja tinc la pell dura... O per tot plegat, no fotem. Sí, aquí, les sales d’espera de les consultes també són petites, fredes i incòmodes, però s’agraeix déu i ajut tenir una habitació pròpia on les llufes facin pudor i els pets facin fressa, i un servei d’infermeria que val un imperi, però sobretot tranquil·litza (a ell i a tu) que al servei d’urgències puguis entrar als boxs amb qui està fotut i saber si riu o si plora, què diu el metge, quantes vegades el punxen i el fan anar amunt i avall...

L’últim dia que vaig ser a urgències, el temps es va fer etern i qui acompa­nyava va haver-hi de sopar abans d’ingressar. Havent sopat, com aquell qui no vol la cosa, va demanar un cafè irlandès. Gràcies a tot el personal de l’hospital, fins i tot tenint en compte que no l’hi vau portar. Salut!