Una infusió de xicoia, sisplau

Us heu plantejat mai com sonaríeu traduïts? Vull dir, heu pensat què passaria si algú traslladés de manera acurada la vostra forma idiosincràtica de parlar o escriure a, posem, una llengua propera que també domineu? Aquesta és la mena de cosa que un escriptor, si té sort, s’ha de plantejar tard o d’hora. Si llegíssiu un text fet per vosaltres perfectíssimament bolcat al castellà, posem per cas, us hi reconeixeríeu? O us sonaria postís o forçat? O us hi trobaríeu còmodes? Imaginem que heu escrit un relat en català ubicat en un entorn rural andorrà durant la primera meitat del segle XX que parla de xicoies, alguna cosa esquinçada, padrins, balmes, basers, xaiar, rostollar, calms, peixenes, dallaires, màrfegues i un piló més de paraules nostrades i que quan llegiu la traducció topeu amb achicorias, alguna cosa hecha pedazos, grutas, riscos, parir las ovejas, alzar, calmos, pastos, guadañeros i jergones. Esteu segurs que no patiríeu un estranyament, com un desdoblament, un és veritat que aquestes són les paraules, les frases i el text que he bastit però no acabo de ser jo del tot, no m’hi acabo de trobar? Els sons, la tria lèxica concreta, el context cultural i humà d’on pouen aquestes paraules –tot i que una mica o molt propers perquè hem estudiat, sentit, parlat i llegit molt a fons el castellà– permeten una mínima discrepància, una badadura on crepita l’estàtica del que no som. Heu sentit mai una cosa semblant a això que us explico, a aquest reconeixement estranyat d’allò que no sou o a allò que no sou del tot? Podeu imaginar reentrar en un text que heu fet i no sentir-vos-hi totalment com a casa?

No sé si això que us mirava d’explicar més amunt es pot assemblar a la sensació de lleugera incomoditat de quan vas a un bar local, demanes un tallat (sisplau) i el treballador a qui et dirigeixes et repeteix-pregunta «¿un cortado?». O al grinyol de quan al banc el nou empleat a qui no coneixes de res i expliques el teu problema durant cinc minuts no t’entén i t’empeny a repetir i fer paràfrasis constants o a finalment canviar de llengua per esgotament i perquè tens tard (collons). Pots de debò ser qui ets del tot si t’és impossible parlar en la llengua del país tota l’estona i a tot arreu sense haver de sentir-te qüestionat?