Sense límits al creixement

Certament, avui ningú pretén collir grandalles en els prats de fons de vall, com es feia abans, però la majoria rebutgem la cimentació que experimenten aquests espais. La construcció, que va iniciar el seu recorregut a la segona meitat del segle XX, actualment s’orienta, de manera especial, a una clientela procedent de l’exterior, d’alt poder adquisitiu, que ha trasbalsat el mercat de l’habitatge de lloguer. A la pràctica, no se sap quina és la situació real de l’habitatge del país, que presenta un 13,5% de pisos buits, dels quals es desconeix si es tracta de segones residències, si són propietat d’estrangers o si pertanyen a algun fons bancari. Andorra, que no compta amb habitatge social i destina tres milions d’euros en ajudes al lloguer (el 0,1% del PIB), s’ha decantat per una activitat constructora desenfrenada. El resultat és una major densificació del teixit urbà que comporta noves necessitats d’espai públic i de serveis, per atendre més habitants.

Aquesta febre especulativa, que ha estat secundada per la classe política, ha fet que la construcció esdevingui una de les potes del creixement econòmic. Les actuacions del sector han estat molt agressives amb el medi, donant per resultat un model constructiu mancat de l’estètica necessària i, en general, poc adaptat a la topografia del país. Quan semblava que no es podia anar més lluny en el canvi sofert pel territori, assistim impàvids a una nova transformació de la fisonomia de les localitats, sense un resultat satisfactori. La construcció de torres de 20 plantes, orientades a l’especulació i atraure capital de fora, ha modificat la manera de viure la vall central.

Malauradament, la planificació actual no sembla capaç de limitar l’explotació d’uns recursos limitats. En aquest sentit, és d’agrair la proposta del comú d’Escaldes-Engordany de proveir-se d’espai públic al clot d’Emprivat, per mitigar el desgavell promogut per l’anterior equip comunal. Disposar d’espais públics és un dret dels residents que fa les ciutats més habitables i democratitza la vida ciutadana; també és un reflex de la maduresa i consciència urbana. La qualitat de vida no ha d’estar lligada al color polític i totes les iniciatives adreçades a fer més amable la ciutat, dotant-la d’espai públic, han de ser ben rebudes.