Simeón de Guinda y Apeztegui (1714-1737)

Fa uns dies, dissabte 21 de maig, a Sant Julià, un grup d’amants de la història vam passar el dia mirant cap enrere, al segle XVIII, concretament girant i regirant sobre el bisbe Simeón de Guinda y Apeztegui (1714-1737). Ho vam fer dins d’aquella sàvia advertència del filòsof i teòleg danès Soren Kierkegaard que, al seu Diari de 1849, ens diu: “La vida solament pot ser entesa mirant cap enrere, per bé que hagi de ser viscuda mirant cap endavant.” Aquest principi ja el tenia clar Anton Fiter i Rossell i, sens dubte, també el seu contemporani i mestre, Simeón de Guinda. La Guerra de Successió d’Espanya i els Decrets de la Nova Planta de Felip V foren el marc on situar el paper fonamental que el bisbe Simeón de Guinda, amic del nou rei, va tenir per salvar la neutralitat, la independència, el comerç, les institucions i l’autogovern andorrans.

En aquells singulars i boirosos anys dels inicis del set-cents andorrà, amb transaccions, arranjaments, pactes i compromisos, i també amb dificultats, atzucacs, incomprensions i ignorància, com a bon pirinenc i negociador, Simeón de Guinda incorporà la intel·ligència andorrana, que va trobar aquí, per tal de dur Andorra endavant. Feia pocs dies que era bisbe d’Urgell quan, des de Balaguer, el 3 de febrer de 1715, donava ja una ordre a les autoritats andorranes de no obeir l’intendent general de Catalunya i de no reconèixer altres superiors que el bisbe d’Urgell i el rei de França, comte de Foix. El pare Cebrià publicà per primera vegada, l’any 1978, aquell text a Quadern d’Estudis Andorrans: “Nobles Cónsules y demás ministros de nuestras Valles de Andorra, de que somos Señor soberano con el rey Christianísimo el gran Luis de Francia:...os mandamos en nombre de su Magestad Christianísima y nuestro no obedescáis orden alguna que no sea expedida por el rey Christianísimo y por nos o por los ministros nombrados de ambos soberanos,...y assí lo esperamos de vuestra fidelidad y cuidado de que ambos soberanos nos daremos por servidos.”

Aquell dia, en un altre camp de joc, “l’esport servia per fer més fort el sentiment de país...”, deia l’endemà l’editorial del Diari. També l’FC Andorra s’entén enrere i mira endavant. Per molts anys!